Una Fura de 10

El 2 d’octubre de 2015, després d’una aturada de cinc mesos, La Fura tornava als forns i fleques. Ho feia amb un disseny totalment renovat, amb noves seccions i de la mà d’una nova empresa: La Fura Continguts, una cooperativa impulsada per quatre extreballadors convençuts que, sumant la seva experiència i aportant la seva feina, podien recuperar la capçalera. D’aquell 2 d’octubre ara fa 10 anys. 10 anys d’un projecte cooperatiu que ha crescut i evolucionat al costat del territori, amb la complicitat de lectors, forners i anunciants que hi confien divendres rere divendres.

“El 2 d’octubre de 2015 sempre serà una data important per nosaltres. Després de mesos de feina, de molts nervis i algun mal de panxa, i també de molta il·lusió, La Fura tornava al carrer”, explica Roser Ferrer, una de les sòcies de La Fura, juntament amb Lídia Recasens, Meritxell Pérez i Jaume Plans.

Els quatre impulsors de la recuperació de la capçalera es coneixien bé, feia anys que eren companys a La Fura i junts havien viscut, també, la crisi que va acabar amb el tancament del mitjà. “Vam passar tants moments plegats, que quan vam quedar-nos sense feina gairebé en vam tenir prou amb una mirada per decidir tirar endavant el projecte de la recuperació”, comenta Jaume Plans.

La decisió, com indiquen, no va néixer del no-res. “Tots vèiem que era viable tornar a treure La Fura al carrer, però més enllà de la feina que havíem fet fins llavors, no sabíem per on començar”, explica Lídia Recasens. Sense perdre temps, van buscar tots els passos que calia fer per constituir una cooperativa i, paral·lelament, van anar trucant, un per un, els anunciants per preguntar-los si, en cas que tiressin endavant el projecte, continuarien confiant-hi: “Vam fer una anàlisi de mercat en temps rècord i, afortunadament, vam comprovar que, malgrat que feia ja unes setmanes que La Fura havia deixat de publicar-se i que no els podíem ensenyar encara cap maqueta de com seria la capçalera, van fer-nos confiança”, diu Meritxell Pérez.

1 de 2

Sens dubte, el suport dels futurs anunciants va ser un detonant per continuar avançant. Que l’empresa prengués el format de cooperativa va ser una decisió unànime: “Tots quatre teníem molt clar que volíem autoocupar-nos, treballar del que sabíem fer i ens agradava i que ho volíem fer compartint responsabilitat, prenent les decisions conjuntament i buscant la manera que tots poguéssim aportar el millor de nosaltres mateixos”, explica Lídia Recasens.

Després de reunions diàries a casa de l’un i de l’altre, de fer un pla d’empresa en 48 hores i de fer i refer els estatuts, el 27 d’agost fan l’assemblea de constitució de la cooperativa i el 28 d’agost al migdia els quatre companys de feina signen l’escriptura de constitució de la cooperativa. Començava, ara ja sí, el compte enrere. “El 15 de setembre ens vam donar d’alta a la seguretat social, nosaltres quatre com a socis treballadors i la Marta Escudé, també excompanya, en aquest cas del departament comercial, com a primera treballadora contractada per la cooperativa”, anota Meritxell Pérez.

1 de 2

Paral·lelament a tot aquest procés de constitució de la cooperativa i de definir el projecte editorial, els quatre socis van moure’s per buscar una persona que s’encarregués de donar forma al setmanari. Tenien clares les seccions que volien i també que calia modernitzar la imatge: “Vam apostar per quatre grans pilars: un reportatge

propi que vam anomenar-lo Tema de la Setmana, el Noticiari amb la informació del territori, la secció d’Opinió per donar veu als lectors i, finalment, l’Agenda amb totes les activitats dels municipis”, comenta Lídia Recasens.

Algú els va parlar que la dissenyadora vilafranquina Marta Carbó havia treballat al diari Avui i van localitzar-la. Quan van explicar-li la idea, s’hi va llençar de cap: “Recordo que era un 8 d’agost i em van citar a casa d’una d’elles per explicar-me que estaven treballant per tornar a publicar La Fura, que volien renovar totalment el disseny i crear seccions noves. Jo en aquell moment era freelance i el fet de pensar que podria treballar amb més gent i aplicar tot el que havia après del meu pas per l’Avui em motivava molt. Els vaig ensenyar què havia fet i ells em van fer unes quantes preguntes. Vam quedar que em dirien alguna cosa i cap al 25 d’agost, que era quan jo habitualment agafava les vacances, em van trucar per confirmar que jo faria el projecte de redisseny”. Aquell any, de vacances, la Marta Carbó en va fer poques: “Vaig marxar carregada de llibres per anar treballant i plantejant el disseny”, comenta.

Mentre des de casa seva la dissenyadora treballava en els esbossos de les pàgines i les maquetes, la posada a punt de la redacció avançava a ritme frenètic. Els quatre socis feia només unes setmanes que havien llogat un local al carrer Santa Digna: “Sabíem que no ens calien gaires metres, però teníem molt clar que volíem un espai obert i lluminós, on tots ens poguéssim veure i relacionar-nos sense parets ni portes pel mig”, explica Lídia Recasens. Per convertir-lo en la redacció que imaginaven, van passar dies sencers netejant, pintant parets i muntant mobles. “Recordo, un diumenge a la tarda, passar per davant de la redacció i trobar-los a tots quatre acabant de pintar el local i muntant a la vegada les taules perquè acabaven de portar els ordinadors. Ho construíem tot alhora, la redacció, la maqueta de La Fura…”, comenta la Marta.

A meitats de setembre, la dissenyadora gràfica va presentar les seves propostes de pàgina i actualització del logotip. El redisseny va convèncer ràpidament l’equip: “Estava molt feliç i tranquil·la pensant que faríem un número 0, fins que just després de presentar-los les maquetes em van dir que de números 0, res de res. Volien sortir el 2 d’octubre tant sí com no. Treballaríem en viu i en directe”. Però les presses per tornar de nou a les fleques no eren gratuïtes: “Era una cursa a contrarellotge, sabíem que cada divendres que passava sense La Fura al carrer ens jugava a la contra a l’hora de recuperar el negoci i la confiança de lectors i anunciants”, explica Meritxell Pérez.

Els últims quinze dies abans del dia D van ser frenètics: “Només teníem les maquetes, tota la resta s’havia de fer des de zero i, per acabar-ho de rematar, teníem la redacció a punt, però els ordinadors no podien treballar en xarxa. En aquella època el Google Drive no s’utilitzava, així que vam haver d’anar amb USB amunt i avall. Però ens en vam sortir!”, recorda la dissenyadora gràfica.

Les pàgines de la primera edició de la represa de La Fura es van enviar a impremta el mateix dia 2 d’octubre: “Havíem parlat ja amb l’impressor per dir-li que difícilment podríem enviar les pàgines el dia 1 abans de les 12 de la nit, que és el que havíem acordat en un principi. Per sort, ens va donar marge i, finalment, vam acabar a la una de la matinada”, comenta Lídia Recasens. Aquella nit, però, va ser curta i ningú de la redacció va aclucar l’ull. Només quatre hores més tard, a les cinc del matí, els quatre socis s’aixecaven per marxar plegats cap al magatzem d’Entrem, la cooperativa que s’encarrega de repartir els 25.300 exemplars setmanals de La Fura, per veure que el camió arribés de Constantí –que és on hi ha la impremta– a l’hora i, sobretot, poder agafar, tocar i mirar el seu primer número. “El moment de veure descarregar el primer palet ple de Fures i poder agafar les primeres va ser molt emocionant. Ens vam fer fotos i vam despertar totes les nostres famílies i amics abans de les sis del matí enviant-los-les. Tots quatre tenim aquest primer número guardat a casa com un tresor”, comenta Meritxell Pérez.

1 de 2

Actualment, l’equip de La Fura el formen nou persones: Lídia Recasens, Roser Ferrer i Meritxell Pérez, que són sòcies treballadores; Ivan Fernández, Marta Rius i Marc Guitart, tots tres periodistes; Irene Jorba, del departament comercial; i els freelance Miguel Àngel Cuesta, dissenyador gràfic, i Anna Balaguer, maquetadora i correctora lingüística.

Des de fa 8 anys La Fura forma part de Coopsetània, l’Ateneu Cooperatiu de l’Alt Penedès, Anoia, Baix Penedès i Garraf, un dispositiu públic impulsat per cooperatives del territori que té per objectiu promoure i difondre l’economia social i solidària al territori. “Quan nosaltres vam constituir-nos com a cooperativa, ens vam sentir soles i vam tenir la sensació de remar a contracorrent, tothom ens deia que féssim una SL que era més ràpid i fàcil. Per això, quan ens van proposar formar part de Coopsetània vam tenir molt clar que calia formar-ne part. Per intentar aportar la nostra experiència i coneixement i perquè un servei, gratuït i expert, com el que ofereix l’Ateneu Cooperatiu és molt necessari”, explica Roser Ferrer.

Ha canviat molt la vostra feina en aquests anys?

Roser Ferrer: Ha plogut molt des d’aquell primer número de la represa. El paper aguanta, i que per molts anys ho faci! Però la comunicació i el periodisme han canviat molt en aquest temps, a causa, sobretot, de la irrupció de les xarxes socials i tot el que comporten: les presses per ser el primer, l’afany per tenir visualitzacions i per acumular seguidors i m’agrada, etc. És un territori hostil i, per nosaltres, a vegades allunyat dels principis més bàsics del periodisme.

Meritxell Pérez: Ara tenim el repte, crec que nosaltres i moltíssims altres mitjans, d’aconseguir que la gent jove –i quan dic jove vull dir de menys de 30 anys– s’informi a través dels mitjans i reconegui la diferència entre un mitjà de comunicació i un perfil qualsevol a les xarxes socials.

Com passeu de veure com la capçalera tanca a plantejar-vos la seva recuperació?

Jaume Plans: No va ser d’un dia per l’altre. Feia set anys que l’empresa estava en crisi i, d’una manera o altra, tots vèiem a venir que acabaríem perdent la feina. Això va fer que poguéssim compartir aquest neguit i que alguns comencéssim a plantejar-nos que, si arribava el moment, podíem crear una cooperativa que ens permetés autoocupar-nos fent el que sabíem fer.

Lídia Recasens: Finalment, quan va arribar el tancament, nosaltres quatre vam decidir tirar endavant el projecte i anar avançant per mirar de recuperar la capçalera. Feia anys que treballàvem junts, coneixíem bé la feina que fèiem i crèiem –i creiem!– molt en La Fura com a mitjà.

Vau sospesar molt els pros i els contres abans de tirar endavant?

Meritxell Pérez: La veritat és que des d’un bon principi vèiem el projecte viable i ens hi vam llençar de cap.

Roser Ferrer: Cap de nosaltres ha estudiat empresarials, ni ha anat mai a cap escola de negocis, però sumant l’expertesa de tots, pensàvem que funcionaria. A més, tots coincidíem que volíem apostar per un model organitzatiu horitzontal, on tots poguéssim opinar i decidir i, alhora, compartir responsabilitats.

D’aquí la cooperativa.

Jaume Plans: Exacte. Era el model que millor s’adaptava a les nostres necessitats i a la manera com volíem treballar i relacionar-nos. A més, en aquest punt, va ser important per a nosaltres en Juli Silvestre. En aquells moments ell era gerent del grup cooperatiu Entrem i era la persona que coneixíem amb més experiència en cooperativisme. Abans d’acabar-li d’explicar que volíem recuperar La Fura, ja ens estava animant a fer-nos cooperativa. Va ser una injecció de confiança.

Lídia Recasens: En el meu cas, aquesta trobada amb en Juli va ser determinant. Veníem d’anys estant amb ERO, ens quedava poc atur i no veia gens clar haver-nos de fer autònoms. Quan ell ens va dir que com a socis treballadors de la cooperativa podíem estar al règim de Seguretat Social, ens hi vam abocar de cap.

Quin balanç feu d’aquests deu anys?

Lídia Recasens: Han passat deu anys i estem treballant, La Fura continua estant al capdavant dels setmanaris amb més difusió del país i hem passat d’un equip inicial de cinc persones a l’actual, que en som nou. Hi hem dedicat moltes hores i molt d’esforç, però el balanç és positiu.

Roser Ferrer: Ser cooperativa té una dimensió humana, de posar la persona al centre, que ens ha permès adaptar la feina, en la mesura del possible, als moments vitals i les necessitats de cadascú. Crec que això ha estat vital per poder tirar endavant, igual que ho és la responsabilitat de saber que és un projecte col·lectiu que ens ocupa a tots, i que tenim també un compromís amb els lectors i amb els anunciants que confien en La Fura.

Per què vau optar per recuperar La Fura i no crear un mitjà de nou?

Meritxell Pérez: Perquè ens estimàvem La Fura i hi crèiem molt, en els seus valors i en la funció social que feia, i no volíem que això es perdés.

Quins són aquests valors?

Lídia Recasens: La Fura va néixer amb la voluntat de fer arribar la informació, en català, a tothom. Per això va ser el primer gratuït de Catalunya. Aquest compromís per informar del territori, amb rigorositat, utilitzant únicament el català i apostant sempre per la gratuïtat, es manté intacte avui. Hi ha pocs mitjans que puguin sentir-se orgullosos d’oferir un producte de tan alta qualitat, gratuïtament. I si hi dediquem tants esforços és, justament, per mantenir aquest binomi: qualitat i gratuïtat.

Meritxell Pérez: La Fura ha fet i fa una funció de vertebració i sentiment de pertinença molt important a les comarques del Penedès. En el nostre ADN hi ha hagut sempre la voluntat d’esdevenir altaveu de tota mena d’entitats i iniciatives nascudes al territori. Des dels seus inicis l’any 1982, s’ha fet ressò de centenars de reivindicacions i ha ajudat a crear consciència col·lectiva. A més, és una eina de promoció i difusió de la nostra llengua. En aquests últims anys he trobat moltes persones vingudes de fora que m’han explicat que han utilitzat La Fura com a eina per aprendre català.

Amb aquests deu anys deveu tenir moltes anècdotes…

Lídia Recasens: Els primers mesos, entre els nervis i les hores que passàvem a la redacció, menjàvem tot el dia magdalenes. Diria que ens vam engreixar tots!

Roser Ferrer: Hi ha un lector que cada principi d’estiu ens ve a saludar, expressament, des de Torredembarra. Diu que ell passa l’estiu en aquest poble i que cada divendres s’apropa fins a algun municipi del Baix Penedès per aconseguir La Fura i consultar l’agenda i voltar cada dia. I hi ha gent de nuclis petits, sense forn, que els divendres al matí venen a buscar unes quantes Fures per a tots els veïns.

Meritxell Pérez: Jo recordo molt una carta que ens va enviar una noia de Vilanova i la Geltrú explicant que llegia La Fura gràcies al seu avi, que cada divendres n’hi portava una. I malgrat que el seu avi havia mort recentment, ella continuava llegint-nos i li agraïa que li hagués despertat l’interès per la premsa local.

Lídia Recasens: Hi ha hagut moments molt reconfortants també, com quan el mateix 2015 vam rebre el premi a la millor publicació gratuïta en català durant la Nit de les Revistes i la Premsa en Català, el reconeixement COOPCAT l’any 2017 o, ja més recentment, la invitació i entrada a formar part de la junta de l’Associació de Mitjans d’Informació de Catalunya (AMIC).