Enguany fa vint-i-cinc anys de la publicació d’un gran llibre, La mestra (Editorial 3i4 –1995–, reeditat per Bromera l’any 2010, edició que faré servir per a els citacions). Es tracta d’una magnífica crònica, que es llegeix gairebé com una novel·la, narrada pel mestre i escriptor Víctor Labrado, un dels protagonistes dels fets que van tenir lloc entre 1974 i 1982 al País Valencià, i més concretament a la comarca de la Safor, i encara més concretament al poble de Barx.
Com insinua el títol, la protagonista és una mestra; una mestra d’origen castellanoparlant i filla de guàrdia civil que s’implica de ple en els moviments de renovació pedagògica i, doncs, en el procés de recuperació lingüística i cultural del País Valencià. Aquest fet, aparentment intranscendent, i més produint-se en un poblet de menys de mil habitants, aviat va xocar amb prejudicis molt arrelats i amb interessos polítics que traspassaven els límits del poble. Els prejudicis, sobretot, giren a l’entorn de la llengua i de l’autoodi que van aconseguir de fer arrelar segles de domini espanyol. D’exemples n’hi ha un reguitzell, però un dels més colpidors és la intervenció d’un pare, davant de l’inspector, per defensar el castellà a l’escola:
“-Yo, por respeto al Señor inspector, hablaré en castellano (…) porque estoy muy orgulloso que en el colegio me castigaran cuando hablaba en valenciano, para no ladrar como mis padres.” (p. 198-199).
Els interessos polítics hi són tant o més presents i ens permeten d’assistir a una “nacionalització” d’uns fets aparentment locals, fins al punt que l’escola i Barx esdevenen centre de debat polític als diaris i d’enfrontaments entre dues maneres absolutament diferents d’entendre el País Valencià, ja que s’hi discutia la forma de construir el país que ressorgia de la grisor de la dictadura; uns enfrontaments que podem resumir entre espanyolistes i catalanistes, i que van tenir nombroses manifestacions: símbols com la senyera, nom de la llengua, anticatalanisme creixent i dirigit, paper dels grans partits estatals com la UCD i el PSOE…
Un dels més significatius, còmic i tot si no fos per les conseqüències, és l’expedició de “blaveros” a Barx, per fer tornar les ovelles esgarriades i corrompudes pel catalanisme al corral del valencianisme més folklòric, agressiu i, naturalment, que s’expressava en castellà. El míting, que no puc reproduir per la llargada que té, és descrit amb mestria, i amb un toc d’ironia molt escaient, per Labrado (p. 240-243).
Uns anys cabdals, doncs, per apropar-nos a l’anomenada “transició”, però també per entendre moltes de les situacions sociolingüístiques i sociopolítiques que encara avui marquen el dia a dia valencià. I, sobretot, per entendre que sense mestres com la Marifé Arroyo i sense el pes de l’escola valenciana, avui dia l’assimilació lingüística del País Valencià de ben segur que ja seria irreversible.
