La road movie és com es coneix popularment un gènere cinematogràfic en el qual l’argument del film es desenvolupa durant un viatge. I com que jo he crescut i em vaig fent gran veient pel·lícules i aprenent de les històries que se’m mostren, he decidit viure des d’aquesta essència cinèfila el recorregut que, junt amb el meu pare, la seva actual parella i la meva filla, emprenc aquests dies per conèixer el poble del meu avi patern: el darrer que em queda per visitar, després d’haver anat a respirar l’ambient dels pobles de naixement de l’altre avi i les dues iaies.
Ha estat una necessitat i una il·lusió que ha sorgit des de, d’una banda, l’observació d’altres persones del meu voltant que he vist com anaven decidint tirar endavant aventures en aquesta mateixa línia i, d’una altra banda, des de la intuïció, que m’ha anat insistint en la possibilitat d’agafar carretera i manta i deixar-se seduir per aquests indrets i el seu esperit, que d’una forma o altra batega –tot i el temps i la distància– per les meves venes. A més, no tinc cap dubte que és una forma de viatjar que suposa un valor afegit a molts nivells.
I és que hi ha molts aspectes que conflueixen en aquest repte vital. Que ens hi hàgim apuntat tres generacions d’una mateixa família ja és un gran què, però és que, a més, el fet que s’hagi posposat fins a dues vegades a causa de la pandèmia ha fet possible que –paradoxalment– s’emprengui en un context en què un munt de circumstàncies inesperades s’han anat propiciant… tot plegat en positiu… i, per tant, és com si el destí s’hagués estat confabulant perquè tot plegat fos encara més emblemàtic.
En qualsevol cas, ens hem posat en marxa sabent que ara era el moment i que, vagi com vagi, serà genial.
