Des que m’he jubilat del tot que vaig al gimnàs. Que hi torno, de fet, però ara és de debò. Ho necessito com el pa que em menjo i, realment, fa que em trobi molt millor. El problema és que hi treballem molt bé el cos –i qui treballa el cos treballa l’esperit–, però no la llengua.
No vull pas dir que no hi fem exercicis físics amb la llengua, que de fet és un múscul… No, vull dir que, com en tants altres espais, ambients i llocs, en general no hi tenim gaire cura a fer servir en cada moment la paraula correcta, l’expressió genuïna… en la nostra llengua. I mira que precisem, eh, a l’hora de realitzar els exercicis que ens proposen, i a fer-ho de la manera més exacta possible (que si els genolls semiflexionats, que si tensem l’abdomen, que si això, que si allò…); però, en canvi, no posem gens de cura a millorar l’estat de salut del català.
Hi tinc un entrenador –o un professor, o un preparador, o un monitor, si voleu, però per què un coach?– que és realment un geni. Només se m’acudeixen expressions laudatòries per a descriure’l. Ens té a totes (hi ha moltíssimes més dones que homes) a la butxaca, ens fa pencar de valent però ens ho passem molt bé, i entre esbufec i esbufec se senten moltes rialles. És magnífic!
Parla un català perfecte. Però, ai las!, no hi ha manera que digui maluc ni espatlles: sempre cadera i hombros. Tampoc no diu faixa abdominal, sinó core (pronunciat amb l’anglès de Sant Feliu de Guíxols, és clar). Finalment, diu sempre obre, tenca, obre, tenca… però mai no diu tanca. Ja sé que aquí algú dirà “Apa, ¿amb aquesta bestiesa, s’ha de ficar, aquest perepunyetes? ¿Que no és correcte, tenca?” Per acceptat que sigui en un registre oral i informal, qui diu sempre tenca, difícilment escriurà mai tanca.
Al cap de poques setmanes d’assistir a les seves classes li ho vaig fer notar, tot això (en privat, és clar). I va funcionar! El xicot s’hi esforçava i se’n sortia. Però, per raons que no venen al cas, vaig haver d’absentar-me del gimnàs tres o quatre setmanes seguides. I quan hi vaig tornar… havíem perdut bous i esquelles!
A La Fura del 25 de febrer del 2022 vaig publicar, en aquesta mateixa secció, l’article “Només que cadascú tingués cura del seu jardí”. Hi demanava, senzillament, que cada professional posés un zel especial a dominar el vocabulari de la seva feina. Només el de la seva feina. No em negareu que, si tothom ho fes així, els usuaris, clients, visitants, etc., ho tindríem tot molt més ben amanit.
I, tots plegats, mirem de distingir el vestidor (on ens canviem i ens dutxem) del vestuari (la roba que portem); els músculs (tots) del muscle (que és un de concret, el de l’espatlla, precisament). I així anar fent.
Moltes gràcies per tot, amic Marc. Perdona’m, coratge i endavant!
