Les notícies que ens arriben i rebem fragmentàriament són com una pedregada que ens impedeix saber quan plou. La pluja són els problemes de fons i les situacions humanes que creen. És el que s’esdevé, entre molts altres, als camps de refugiats de Grècia, que encara hi són i que duraran.
És per això que recomano la lectura pausada de Vides aturades, refugiats a la intempèrie, de Bel Olid. És un llibre relativament breu, però molt intens. S’hi narren les peripècies del viure quotidià en els camps de refugiats. Comença per les xifres globals, el joc brut dels països rics i les màfies que comercialitzen armilles salvavides absolutament inútils, i segueix amb el paper dels soldats turcs assetjant embarcacions i fent-les naufragar… Però ofereix, sobretot, la imatge desoladora dels camps, el fred, la calor, la gana i la por; la canalla, sempre inerme i l’escola impossible; la desatenció mèdica, els espais reduïts, les latrines… Tanmateix, també el consol per haver trobat un petit confort, l’esperança d’un lloc millor a Europa i el caliu que creen les iniciatives concretes d’homes i dones obstinats a ser humans, molt sovint esgarriats a altres camps quan en començaven a sentir la tebior. I la inevitable distància entre els protagonistes i el voluntari ocasional.
Cal llegir-lo a tall de poemari, deixant que cada capítol, alguns brevíssims, aconsegueixi crear aquell solatge que, deixant passar la corrua de notícies, permet aturar-se, per fi, en alguna, de caire humà, per estimar-la dedicant-li tota l’atenció.
