Vilavella i la Geltrú

A finals de la dècada dels 70 del segle XX, el trànsit per la rambla Principal era un autèntic caos. Hi havia circulació longitudinal en pujada i baixada pels dos laterals, també pels carrers transversals, i els vehicles estacionaven sobre la vorera. L’any 1989 es va inaugurar la “nova” rambla en plataforma única i com a illa de vianants tancada al trànsit, per bé que una part dels carrers que la creuen segueixen estant oberts al pas de vehicles i també hi estacionen, com es pot veure amb la comparativa actual. D’altra banda, a la foto antiga s’aprecien botigues emblemàtiques com la Confiteria Altès o la papereria Domino. Actualment, a la rambla, pràcticament no en queda cap, de tradicional: les franquícies s’han apoderat del comerç vilanoví.

La primera pedra del Mercat del Centre de Vilanova es va col·locar l’any 1929, però la seva construcció no va començar fins al 1935, i es va inaugurar l’any 1941. L’edifici, construït seguint els criteris estètics del racionalisme, és obra de l’arquitecte vilanoví Josep Maria Miró i Guibernau, i ja des del principi als seus voltants s’hi aplegaven tot de parades (principalment de queviures) que no hi cabien a dins. Actualment ho fan de manera més organitzada i estrictament sota el voladís, com es pot veure en la imatge del carrer Lleida. L’edifici es va poder aixecar gràcies a la donació que deixà en testament a la ciutat el vilanoví Soler i Carbonell, al qual se li donà el nom de la plaça que confronta amb la façana sud, després que a la dècada dels setanta del segle XX s’enderroqués la fàbrica tèxtil de Can Marquès.

Vista general de la primera urbanització del passeig de Ribes Roges, des de la punta de Sant Gervasi, als anys 60 del segle XX. Com es pot veure, el mar arribava ben endins –quan encara no hi havia les platges de Ribes Roges i d’Adarró–, fins a l’escullera que separava de la façana marítima, on ja hi havia l’edifici del Marejol; i cap palmera. L’escullera era de pedres procedents del port, portades l’any 1952, i feia de dic de contenció davant dels temporals. Als anys 80, la defensa de la sorra de la platja davant les envestides del mar es va fer amb un seguit de dics perpendiculars a la línia de mar. Les obres d’urbanització del passeig de Ribes Roges fins a la plaça d’Adarró daten de principis de 1993.

Ja al segle XIX, l’Ajuntament de Vilanova tenia en projecte l’enderroc de les cases del carrer Ferrer i Vidal per facilitar la prolongació de la rambla fins al mar. Però la forta oposició veïnal ho va aturar… fins que la conjuntura se li va tornar adversa: a principis del franquisme, el 1947, en un context de por en què ningú es queixava de res, l’administració local ho va aprofitar per desnonar el veïnat i enderrocar les 24 cases existents entre els carrers Ferrer Vidal, Magatzems Nous i el passeig Marítim. L’execució del projecte va durar més de deu anys, i finalment la rambla de la Pau va arribar al mar. El carrer Ferrer i Vidal (que va agafar el nom de la fàbrica tèxtil que hi havia hagut abans) havia estat el carrer Major de Baix a Mar, amb tot de botigues –una al costat de l’altra– que subministraven el veïnat del barri pescador. Els seus habitants feien una vida pràcticament independent de la resta de la ciutat. L’edifici de la dreta, actualment inexistent, l’únic de la façana amb dues plantes, pertanyia a Educación y Descanso, l’organització del sindicat vertical que promovia activitats lúdiques i esportives durant el franquisme.

Pirelli va construir la seva fàbrica a Vilanova l’any 1902, en un moment delicat econòmicament i socialment per la crisi de mercats financers, la plaga de la fil·loxera i la pèrdua dels mercats colonials per part de les empreses tèxtils que hi havia a la ciutat. Va ser la primera empresa de capital estranger que s’instal·lava a Vilanova i la seva arribada va suposar el primer intent de diversificació industrial a la ciutat, després de mig segle basat en el tèxtil. La seva importància va ser tan gran que costava trobar algú que no tingués un familiar o amic treballant-hi. A finals dels anys 90 va marxar als afores del nucli urbà i el gran espai que ocupava es va urbanitzar amb blocs de pisos coneguts com l’Eixample de Mar de la plaça Mediterrània i el parc de Baix a Mar. El creixement de la ciutat, pràcticament ni deixa veure actualment el campanar de l’església de la Immaculada Concepció, al Barri de Mar.

El barri del Tacó, conegut també per la resta de la ciutat com la Múrcia Xica per l’origen de bona part dels seus primers residents, neix durant la primera època franquista, en una etapa d’arribada de molta immigració procedent de diversos indrets del centre i sud peninsulars, a la recerca de feina i d’un projecte de vida en l’entorn industrialitzat de Vilanova i de Catalunya en general. El barri, inicialment un suburbi format per població d’estatus humil, es construeix als afores de la ciutat, “omplint” l’espai que quedava entre el cementiri i la  llunyana fàbrica Griffi. La seva primera casa, a l’avinguda de Vilafranca (antiga entrada a la ciutat per la carretera vella) encara es conserva, per bé que la terrasseta de davant s’ha quedat sense baranes, i els plàtans tampoc hi són.

La torre d’Enveja (que data del segle X), ubicada al parc de la Quadra d’Enveja, és el darrer vestigi de la fortificació medieval que pertanyia al Castell de Cubelles, amb la seva quadra i el seu castell. L’any 1363 esdevingué de la parròquia de Sant Antoni. Al davant té l’ermita de Sant Joan, que és del segle XIII. L’expansió vilanovina de finals del segle XX integrà el conjunt a la ciutat.

El ferrocarril va arribar a Vilanova a finals de 1881, gràcies a la concessió que  va fer l’Estat a l’empresari vilanoví Francesc Gumà i Ferran, que construí la línia de la costa. L’estació, amb edifici d’estil modernista, va tenir una gran importància per facilitar la sortida cap a Barcelona –i més enllà– de les mercaderies i productes que es fabricaven a la ciutat. Al fons es pot veure la pujada del Far, únicament amb cinc cases, i un entorn 100% rural.

No va ser fins a mitjan anys 80 que es va suprimir el pas a nivell de la rambla de la Pau. El 1983 l’Ajuntament i la Generalitat van acordar suprimir-los tots, i el projecte data de 1984-85. En segon terme es pot veure el pas a nivell del carrer Llibertat, amb una família travessant-lo a peu, i al fons l’edifici de l’estació. També va ser als anys 80 que es van fer els passos soterrats de les andanes de l’estació.

El passeig Marítim de Vilanova no es va urbanitzar fins als 50 del segle XX. A la imatge es poden veure les característiques palmeres de primera línia de mar –davant de l’actual port esportiu, creat al 1958– tot just acabades de plantar, i amb el mític restaurant Peixerot al fons. També s’observa que la rambla de la Pau, en aquella època, encara no arribava al mar. I el far, al fons.

La Creu d’en Xirivia és una de les dues antigues creus de terme de la Geltrú, plantada a la cruïlla de camins a Santa Magdalena i a Ribes. La Creu és de datació incerta, però podria pertànyer als segles XVII-XVIII. Va ser desmuntada l’any 1934 i tornada a construir el 1944. Abans es trobava als afores de la ciutat, però avui la trobem en una vorera lateral del capdamunt de la rambla Sant Jordi, just per sota la ronda Ibèrica i en una zona de nova de construcció de l’eixample de la ciutat. Des de la seva posició actual, el campanar de Sant Antoni ja no es veu.