1. Dilluns comença el curs escolar 2016/17. Coincidint amb el seu inici, dediquem
el Tema de la Setmana a l’educació, a l’ensenyament, i ho fem d’una manera nova: amb un seguit d’articles redactats per persones expertes en la matèria

2. M’he d’organitzar…

Maria Batet. Formadora i mare www.mariabatet.com

Aquest curs m’he d’organitzar millor, a partir de dilluns hem de seguir un altre ordre, quan acabi l’estiu ho posarem tot a lloc… Aquestes són expressions típiques i tòpiques de l’inici de curs i, val a dir-ho, intencions molt útils per començar amb força i motivació. Manifesten un desig compartit per grans i petits i representen, en molts casos, un sincer desig de millora que desperta la il·lusió i l’esperança d’encetar un nou curs (sigui o no escolar) ple de noves possibilitats.

Val molt la pena aprofitar aquest propòsit de millora i facilitar als estudiants eines que els permetin que aquestes bones intencions no decaiguin així que avança el curs.

Quan parlem d’organitzar, es barregen tres conceptes: planificació, ordre i ús eficaç del temps. Ensenyem-los a planificar les seves tasques, a ordenar les seves coses i a ser conscients del temps, i els farem molt més fàcil la tasca d’organitzar-se.

Donem per fet que aquesta és una habilitat que s’adquireix de forma natural i que hi ha persones organitzades i persones desorganitzades, com qui neix amb un color o altre d’ulls. L’habilitat d’organitzar-se s’aprèn i, sobretot, SEMPRE POT MILLORAR!
Hi ha quatre criteris que els podem ensenyar: ajudem-los a què vegin per escrit tot el que han de fer (en pissarres, murals, fulls, agenda… tant és). La planificació a dia vista va bé, però cal tenir una visió a setmana o mes vista. El segon és educar l’hàbit d’anotar totes les seves feines, de tatxar-les així que les hagin acabat i de revisar sovint que anem seguint aquesta rutina. El tercer criteri és: ser realistes en l’ús del temps. No voler programar massa coses que després no es poden complir. El quart té a veure amb deixar espais per no fer, no programats, no planificats… Aquest punt és especialment important pels més petits! No vulguem fer-los adults abans d’hora.

I per últim parlarem de les eines a fer servir. N’hi ha un munt de tecnològiques, un bon grapat d’aplicacions que ajuden i molt a aquest propòsit. Però cada cop hi ha més estudis que demostren la importància d’escriure a mà (ens obliga a ordenar molt més les nostres idees, a fixar l’atenció i fomenta la creativitat). La darrera tendència d’organització personal són els bullet journal (http://bulletjournal.com/), un sistema analògic per l’era digital que utilitza una senzilla llibreta i un llapis com a eina per gestionar tasques, esdeveniments i anotar d’una forma endreçada tot allò que hem i ens ve de gust fer. Per què no començar el curs amb una llibreta d’aquestes?

3. Innovació educativa: una necessitat?

Teresa Terrades. Màster en Coaching i Lideratge Personal

Quins són els millors i els pitjors records que ens ha deixat l’escola? Si algú ens demanés que destaquéssim tres aspectes positius i tres de negatius és probable que els adults tendíssim a destacar les amistats que hi vam fer, el carisma de determinats professors que van deixar-nos una petjada important o alguna sortida especial de final d’etapa. Probablement a la llista dels aspectes negatius hi hauria fets relacionats amb la forma com vam aprendre determinats continguts, certs esforços memorístics buits de sentit per nosaltres, l’autisme insensible de cert professorat davant la dificultat d’algunes matèries o la injustícia de certes notes que van deixar-nos estius d’estudi fins a la repesca del setembre.

Què passaria si el mateix ho plantegem als nostres fills? Seria lògic pensar que amb el pas dels anys aquells aspectes més propis de l’escolaritat tradicional i memorística que nosaltres vam viure ja haurien d’haver desaparegut i, per tant, en la llista dels elements positius apareguessin també moments relacionats amb el mateix procés d’aprendre. Fem la prova a veure què passa? Amb aquest petit joc que plantejo, miro de posar sobre la taula una qüestió que des del món educatiu està generant molt de debat. Em refereixo a la innovació educativa.

Si els anys que separen l’escola dels nostres fills amb la nostra, la societat ha evolucionat a ritme vertiginós, si en aquest espai de temps hem vist canviar les estructures polítiques, els models de relació socials i, per extensió, els familiars; si hem entrat en l’era virtual; si ens hem aproximat al coneixement del cervell i de les seves formes d’aprendre; si ja sabem que la lletra amb sang no entra i que tenir una escolaritat feliç i saludable porta a ciutadans feliços i saludables; si tot això ja ho sabem, com és que l’escola no ha traduït de manera suficient i generalitzada tots aquests canvis en noves formes d’aprenentatge més properes a la realitat dels seus alumnes?

Els nois i noies que ara estan a l’educació obligatòria són fills d’una etapa que té per condició el canvi continu i la incertesa. Les pantalles del seu entorn salten ràpid i ells, en conseqüència, entenen el món i aprenen de manera diferent a la dels seus adults. Per tant, no es pot seguir fent el mateix de sempre. Aprendre a la manera tradicional suposa per a molts nois i noies sentir-se desconnectats emocionalment de l’escola. Hi són presents, però no s’hi senten implicats. Alguns abandonen de manera prematura i això és preocupant perquè sabem que, si no volem viure en precari, ens haurem de formar al llarg de la vida.

En aquest sentit, doncs, innovar en educació és fonamental i implica estar en un estat permanent de captació de la realitat, d’estar molt atent a tots aquests canvis per adaptar els processos d’aprenentatge dels nois i noies a fórmules que els siguin més pròpies. Innovar és dotar d’eines a les persones per tal que des de la seva autonomia puguin avançar en el seu món amb responsabilitat i solidaritat. Innovar és fer de l’aprenentatge una experiència gratificant i amb sentit. Innovar és equitat i és no deixar a ningú arraconat a carrerons sense sortida. Perquè l’aprenentatge és consubstancial a l’essència humana i gràcies a ell hem sobreviscut.

Innovar és també recollir l’herència de tots els moviments de renovació pedagògica tan destacats al nostre país des dels inicis de segle XX. Tots ells van estar atents als canvis i van fer propostes que avui encara ens són un referent a seguir. Podem ser optimistes, malgrat tot: ara per ara, a Catalunya hi ha en marxa diverses iniciatives, entre les quals en destaca una aliança d’escoles que, amb tenacitat, ganes i algunes limitacions, està engegant el motor de la transformació educativa. Hi ha implicats més de quatre-cents centres educatius. S’han aplegat sota el nom d’Escola Nova 21 i tenen clar que els protagonistes del canvi són els alumnes i el seu procés d’aprenentatge, i que aquest és únic, intransferible i a poder ser, feliç. L’Escola Nova 21 i tantes altres iniciatives que es viuen ara mateix al nostre país fan pensar que estem a les portes d’una nova etapa renovadora. I ho celebrem. Els caldrà, això sí, saber volar per sota el radar de la LOMCE.

 

4. Educar: fer persones

Lluís Massana Llorens. Professor jubilat i exdirector de l’Ínter de Sant Sadurní

L’educació és l’eina clau per poder contemplar el futur amb optimisme. En un moment de crisi com l’actual, amb un fracàs escolar superior al 25%, amb sis reformes educatives en quaranta anys, amb un dels percentatges més baixos d’Europa en educació en relació al PIB…, és fonamental un pacte per a l’educació, especialment a Primària i a Secundària.

Necessitem centrar l’esforç en els mestres i professors, la variable clau per millorar l’educació. Necessitem aprendre a escoltar-los, a donar-los suport i a acompanyar-los professionalment i humana.

Necessitem una millora substancial de la inversió en educació per atendre i guanyar aquest 15%-20% d’alumnat desmotivat i amb problemes de tot tipus però que es mereixen, com a ciutadans, ser ben atesos professionalment.

Per això, són més necessaris que mai els desdoblaments de grup, els reforços i l’atenció a la diversitat per poder exigir a cada alumne en funció de la seva actitud, disponibilitat i capacitat, i així guanyar-los progressivament. Només així, des de la diversitat, avançarem cap a una igualtat d’oportunitats.

Educar persones equival a fer ciutadans crítics, que tinguin criteri i que siguin capaços d’anar madurant progressivament. Fer ciutadans que vagin descobrint que el valor de l’esforç personal i constant és la via principal i única per créixer i millorar. Fer ciutadans que aprenguin a preguntar-se en tot moment el PERQUÈ de les coses, dels esdeveniments històrics i de les actituds ja que només així posarem les bases d’uns ciutadans amb criteri i capacitat per discernir el que ens convé.

Una societat té futur quan valora l’educació dels seus ciutadans i posa tots els mitjans econòmics i professionals necessaris, especialment en moments de crisi social com l’actual, per millorar-la, perquè fent persones serà l’única via per aconseguir un futur esperançador i optimista, avançant cap a una societat més democràtica, més igualitària i més lliure.

 

5. A la vigília: pa amb xocolata i il·lusió

Agnès Esquirol. Lingüista i mestra d’Epiqueia

És a punt d’aixecar-se el teló. Aquells coixins, aquells prestatges, aquelles cabanes de troncs, aquells safaretjos fins ara buits, quiets i envoltats del silenci mandrós de l’estiu tornaran a ser plens, inquiets i fressats. La canalla o la mainada o la quitxalla o senzillament els nens es faran sentir de nou, dilluns vinent. Però ja fa dies que hi ha gent que sua darrere bastidors perquè tot pugui arribar a ser. Són els mestres, són els pares, són els nens que també hi vénen a treure el nas, que feinegen els dies que a Epiqueia, la nostra escola, ens trobem per dur a terme unes jornades
de treball.

És així que un xiquet veu com son pare o sa mare munta una taula o pinta un corredor ja amb massa ditades a metre del terra –on “probablement l’inspector Gadget hi trobaria les meves empremtes dactilars” pensa per dins. Pares i mestres barrejats, alguns amb el mocador al cap, altres amb davantal; amb podadores, pinzells, tenalles o trepants a les mans. Hi ha algú que no es pot estar de rememorar com n’arribava a ser de diferent la seva escola anys i panys enrere, evocació inevitablement nostàlgica malgrat tot.

A mig matí fem un mos a sota d’una ombra cobejada pels nostres esbufecs, talment com si anéssim a l’esbarjo. I la fem petar mentre algú tatxa el meló quan ja ens hem començat a atipar de pa amb xocolata. Fa content de veure la implicació de les famílies en l’escola, perquè així les seves veus també ressonen en aquests espais –que dilluns entrant seran curulls de vivències que els acabaran de donar tot el sentit d’allò que entenem per escola.

Perquè hom no pot estimar res sense tenir-ne cura. Una cura que els nens fan seva com a responsabilitat al llarg del curs: cada dia tenen, en acabar el “jornal”, una estona de recollida per a endreçar, escombrar… I de gust que ho fan, perquè ho entenen des del sentit comú vestit amb l’estima.

En el petit gest s’hi pot entreveure una manera de fer, de pensar, de viure… tot un món, i l’escola n’és l’aixopluc: aquell indret on poder tornar, perquè t’hi esperen.

 

6. Deures escolars i motivació

Albert Mercader. Psicòleg i orientador educatiu

Milers de nens i joves començaran a partir del 12 de setembre el nou curs en els diferents cicles d’educació a Catalunya. Com cada any tindrem el ritual de l’inici de les classes, la compra de llibres, els nervis del nen i la família per afrontar un nou repte i apareixerà l’etern dilema per molts pares: Els deures són necessaris?

Avui ens estrenem amb aquesta pregunta oferint-vos algunes reflexions que giren al voltant de tres idees principals. La primera: Tot procés de construcció del coneixement necessita d’un treball d’aprenentatge però no tothom aprèn al mateix ritme. La segona: La màxima que deia que quan més temps passin els nens fent deures més beneficis obtindran no és certa, perquè no sempre més vol dir millor. I la tercera i la més important: Sense motivació i una actitud positiva els deures no seran una eina per aprendre o consolidar aprenentatges previs, sinó tot el contrari.

Els deures no s’han de considerar com un greuge o penalització sinó com una oportunitat per reforçar l’aprenentatge fet a l’aula. La qüestió no és encertar-la sinó fer-los i plantejar-nos per què no ens han sortit bé i saber aplicar l’aprenentatge. És el que anomenem aprenentatge significatiu.

Un estudi sobre les variables familiars i l’estil d’aprenentatge dels estudiants, publicat l’any passat, mostra la clau de l’èxit. L’estudi (Valle, Regueiro, Suárez, Tuero i Nunes, 2015) evidencia, amb una mostra feta amb 535 alumnes, que els estudiants que tenen una motivació intrínseca i una actitud positiva per a fer-los aconsegueixen relacionar millor els coneixements i els apliquen millor. Per aconseguir-ho hi ha alguns condicionants. Cal que el nen, amb l’ajuda de la família, aprengui a gestionar el temps per fer els deures i el lloc on fer-los per adquirir una rutina, que els pares generin un clima de positivitat cap a la pràctica i, finalment, que els estudiants percebin que els professors tenen, sempre, un control efectiu dels deures i la correcció a classe. Si es compleixen els tres condicionants, els canvis seran visibles. Una major implicació parental augmenta la implicació del professorat i a l’inrevés, i el més important, la motivació de l’estudiant. Sense motivació no hi ha aprenentatge.

https://vngpsicologia.blogspot.com.es/

 

7. Cohesió social

Josep Miquel Beltran. Cap de Serveis Socials Aj. el Vendrell

L’educació permanent és una proposta estratègica per aprofundir en la democràcia participativa i en la construcció de ciutats inclusives. És evident que els canvis en els modes de producció, els impactes de la tecnologia en el model social, els processos migratoris i el mateix procés de construcció europea estan generant uns canvis en la societat d’una rapidesa i una intensitat que no podíem ni tan sols imaginar fa només un quart de segle.

Els coneixements que vam adquirir a l’escola poc tenen a veure amb els requeriments que plantegen avui una societat i una economia tan canviants com les nostres, les possibilitats que presenten les tecnologies de la comunicació avui dia obren un ventall enorme de possibilitats que hem de fer arribar a totes les persones, l’intercanvi en temps real d’informacions o imatges obre portes insospitades al treball cooperatiu i la participació, la presència d’homes i dones d’arreu aporta valors i realitats que cal saber aprofitar i incorporar.

Però també és cert que totes aquestes oportunitats poden esdevenir riscos, fractures i poden generar exclusió.

Per tal d’evitar aquest risc d’exclusió social, s’ha treballar des de la integralitat generant propostes des d’àmbits tan diversos com l’habitatge, sanitat, serveis socials i ocupació, entre d’altres. És on aquí l’educació permanent apareix com a eina estratègica per adquirir els coneixements que calen en aquest temps canviant. Les administracions, i en concret l’administració local, ha de ser capaç de crear marcs d’interacció social i cultural, conjugant diferents sistemes de benestar entre lo públic i les iniciatives socials i empresarials que han de possibilitar inclusió social, coneixement i implicació en la vida dels barris, els pobles i les ciutats.

Cal que concebre l’educació permanent, per tant, com una eina estratègica fonamental per a la creació de capital social, prioritzant la formació permanent dels col·lectius amb més risc d’exclusió social, com ara les persones sense formació bàsica, les persones aturades, els joves sense qualificació i sense experiència laboral, les dones amb dificultats per incorporar-se al mercat laboral i les persones procedents de la nova immigració.

Si som capaços d’aconseguir-ho estarem en condicions de mantenir i reforçar la cohesió social del nostres municipis.

 

8. La importància de la lectura en l’educació

Pere Martí i Bertran. Professor i escriptor

Espero i desitjo que el títol d’aquest article no desdigui gaires lectors de llegir-lo, perquè diguin que el tema gairebé és un tòpic o que no hi podré aportar gaire res de nou, havent-ne parlat tanta gent com ho ha fet i alguns de tan coneguts i prestigiosos. No els ho negaré pas, i fins i tot els en donaré algun exemple. I tampoc no pretendré pas de ser original, em limitaré a fer un parell o tres de reflexions sobre el tema, que espero que puguin ser útils tant per a pares com per a ensenyants.

De citacions sobre la lectura n’hi ha a cabassats, però em limitaré a un parell de ben diferents. La primera és de l’Emili Teixidor, que en un llibre d’allò més interessant i citat va dir, entre moltes altres coses: “Sense la lectura no seríem el que som, no seríem humans. Necessitem paraules, poesia sobretot, per humanitzar-nos.” (La lectura i la vida, p. 129). La segona és de l’actor escocès Sean Connery, de qui són aquestes paraules: “És cert que el meu origen era poc esperançador, però als quatre anys em va passar un miracle: vaig aprendre a llegir”.

La primera reflexió voldria fer-la a l’entorn de què vol dir aprendre a llegir i què vol dir ser lector. Sempre he admirat, i ho he dit en diverses ocasions, les mestres que ensenyen els infants a llegir, a unir unes lletres amb les altres perquè designin objectes, conceptes, persones… Aquest primer pas, però, imprescindible i fonamental, no cal dir-ho, ha d’anar seguit de dos més, que no podem obviar si no volem que ens passi com al ruc de la faula, que un cop va haver après la primera lletra de l’abecedari ja va considerar que sabia llegir i, doncs, que ja en tenia prou. Si de debò volem esdevenir lectors és imprescindible que ens endinsem en la lectura comprensiva, que no vol dir altra cosa, com indica el nom, que hem de comprendre, d’interpretar qualsevol text: un anunci, una carta, un article periodístic… Fins aquí la majoria hi sol arribar, ja que l’escola hi esmerça hores i esforços. Però hi ha un tercer pas, el pas a lector literari, per desgràcia molt menys generalitzat. I què vol dir llegir literàriament? Doncs anar més enllà del text en si, ser capaços de situar-lo en la seva època, de copsar-ne la bellesa, de descobrir-hi el pensament de l’autor, la seva visió del món, allò que ens vol transmetre, però també la manera com ens ho transmet.

Per ser bons lectors literaris hem d’haver tingut la sort de haver trobat un bon professor de literatura, de ser lectors voraços i reflexius o, per què no, d’haver gaudit d’una família en què els llibres formen part de la vida quotidiana, es llegeixen i es comenten amb tota la normalitat del món. Això, per desgràcia, cada vegada és menys freqüent.

I entro en la segona reflexió: per què ha caigut en picat la valoració social dels llibres? Per què allò que es considerava un petit tresor, avui dia més aviat sembla una nosa? Ara i aquí no en podem pas analitzar les causes, que són múltiples i complexes, però sí que hem de parlar d’aquest fet que es va estenent com una taca d’oli: els llibres ja no es consideren un valor. Poca gent guarda aquelles lectures, siguin literàries o no, que han format part de la seva formació com a persones i com a professionals. Cada vegada hi ha menys gent que forma la seva biblioteca personal, aquell conjunt de lectures que l’han ajudat a créixer, que han contribuït a fer-lo com és.

I aquesta seria la tercera reflexió: per què hem deixat d’inculcar als infants el valor dels llibres que té a la pròpia habitació, habitualment, i que pot llegir i rellegir sempre que li vingui de gust? Per què hem deixat de potenciar la biblioteca personal? I el més trist de tot plegat és que massa sovint és la mateixa escola que l’ha arraconada, amb una mala praxi com és la reutilització o socialització mal entesa del llibre literari. També és un tema complex, que es mereixeria un article a part, però he volgut apuntar-lo, perquè és una de les causes de la no presència de llibres a moltes llars.

I acabo aquí, sense espai per dir que en la lectura és fonamental la implicació familiar; que els mitjans de comunicació, sobretot els públics, haurien de potenciar més la lectura, fer-hi més present el llibre (menys pilotes i més llibres, podria ser l’eslògan); que el bon lector sempre ho tindrà més fàcil a l’hora d’estudiar, perquè entendrà allò que llegeix i a més serà capaç de relacionar-ho amb el que ja sap; etc. etc. etc.

 

9. Deixeu-nos la immersió en pau, si us plau

Jaume Rafecas. professor de català jrafecas@xtec.cat

La immersió lingüística, a Catalunya, no només ha constituït l’única possibilitat de comptar amb una escola integradora, igualitària i catalana, sinó que també ha comptat amb l’aprovació entusiasta i admirada, arreu del món, de totes les persones –mestres, pedagogs, polítics, experts, etc.– que l’han observada amb el cervell en acció. Estem parlant d’un èxit total, global, universal, sistemàtic i permanent. Tant, que tot el ventall polític català hi dóna suport, sense dubtes ni mitges tintes.

Tot, també PSC, ICV, Podem, Comuns, etc., tot. No només el sobiranisme exaltat i l’independentisme intolerant (que, com tothom sap, només volen fracturar i dividir). Tot el ventall polític, menys PP i C’s, que sumen 36 diputats (de 135). És clar que per destrossar-nos el sistema sanitari, amb menys en tenien prou (o s’ho pensaven). 113 famílies (d’1.750.000?, no ho sé, dic jo…) a Catalunya han demanat ensenyament en castellà. En queden 1.749.887.

A les escoles de Catalunya, el català s’hi ensenya com a primera llengua i el castellà, com a segona. Dir que s’hi ensenya en condicions d’igualtat em sembla una afirmació política assenyada i ben intencionada, però no del tot certa. Els alumnes de Catalunya aprenen més català que no pas castellà, n’estic absolutament convençut. Ara bé, els resultats són excel·lents en tots dos casos. Els rendiments estadístics canten. I els alumnes que en surten tècnicament més beneficiats –també ho tinc molt clar– són els que tenen el castellà com a llengua familiar. L’entorn general –a bona part del país, cinturó de Barcelona a part– i l’escola els proporcionen el nivell de català necessari, i la pràctica a casa els dóna la fluïdesa i l’accent oral castellans a què els mestres catalanoparlants, per bé que ho fem, no podem arribar.

En qualsevol cas, el nivell assolit en totes dues llengües és absolutament suficient perquè els alumnes –els que en tinguin ganes– es plantegin les expectatives formatives i professionals que vulguin. Tant en català com en castellà, vull dir.

Davant d’aquest panorama, PP i C’s (o C’s i PP) reclamen l’ensenyament trilingüe. En comptes d’avergonyir-se del que el govern Bauzá va perpetrar a Ses Illes –tot i que els ha costat el que els ha costat–, el continuen proposant com a model. Redéu, s’ha de ser obtús…! O fer-ho veure…

Si almenys parlessin clar, estalviaríem temps. El que volen és tornar a situar la llengua catalana al residu folklòric que tant complaïa el franquisme. Si no, ¿per què proposen les tres llengües al terç? ¿Per l’anhel cosmopolita, modern i de ciutadà del món que els mou? Provincians mesetaris tancats, per què ho fan? Si hi creguessin de debò, si a Catalunya en tinguéssim prou amb un 33% de català, ¿no en tindrien prou, a Espanya, amb un 50% de castellà? ¿Per què no proposen, a Espanya, l’ensenyament bilingüe que volen per a Catalunya, si allà els seria molt més fàcil, sense la pesada, obstinada, separadora càrrega de la llengua catalana?

Si tant els interessés l’anglès, potser caurien en l’anecdòtica realitat que a Anglaterra –amb permís de la Grècia antiga– va néixer la democràcia tal com l’entenem actualment. I Catalunya –quan era un país normal– els feia la competència. ¿Ho entenen, PP i C’s –en anglès–, el que va dir Pau Casals a les Nacions Unides?

Com diu el Pep Font, cada setmana, a les pàgines de El 3 de Vuit, au va, home, va…!

 

 

FER UN COMENTARI