A molts, el nom de Lluís Maria Xirinacs els pot sonar llunyà, gairebé d’una altra època. Però darrere del mite hi ha una vida radical, incòmoda, compromesa fins al final amb la llibertat, la justícia i la no-violència. En aquest tema, ens endinsem a la figura d’aquest personatge polièdric, que durant tres anys (1986-1989) va publicar quinzenalment un article a les pàgines de La Fura i que ara s’han recollit en el llibre Xirigueig. 4.000 anys d’imperialisme. Ho fem, també, coincidint amb la celebració, aquest divendres, d’un acte de record, homenatge i reivindicació de la figura de Lluís Maria Xirinacs coincidint amb el 25è aniversari de la publicació del Manifest Crida 2000.
1. Xirinacs polièdric
Independentista acèrrim, lluitador antifranquista, seguidor de la no-violència de Gandhi, autor i actor de manifestos, discursos, vagues de fam i plantades contra el règim franquista i a favor de Catalunya, Lluís Maria Xirinacs Damians va néixer el 6 d’agost de 1932 a Barcelona, a l’encreuament dels carrers Balmes i València. Era el tercer de cinc fills d’una família catòlica, burgesa i benestant. Va rebre una formació religiosa exquisida, com reconeixia ell mateix en el Dietari final (2007), primer a l’Oratori de Sant Felip Neri de Gràcia i, després, als escolapis. Als 14 anys va ingressar al seminari d’Alella de les Escoles Pies i després passà per les cases de formació de Moià, d’Iratxe (Nafarroa) on va estudiar filosofia i primer de teologia, i Albelda d’Iregua (la Rioja), on acabà els tres anys que li restaven de teologia. A més dels estudis de filosofia, va obtenir el títol de Magisteri.
Al final de l’etapa d’Iratxe i d’Albeda, juntament amb altres amics, organitzaren tots els alumnes per afinitats i construïren un fitxer de temes culturals (especialment filosòfics i teològics) monumental. Aquella creativitat generà una reacció repressiva per part dels superiors de Roma de l’orde, fins al punt que ell i el seu amic de l’ànima, Francesc Botey, patiren la represàlia de la suspensió temporal de l’ordenació sacerdotal i foren enviats a ensenyar (Xirinacs a Tàrrega primer i a Alella i Barcelona posteriorment). Finalment, el dia de Pasqua de 1955 se li aixecà el càstig i fou ordenat sacerdot a Solsona.
Expulsat de Barcelona
Els primers cinc anys de sacerdot els passà a Solsona, Olot i Barcelona, on es traslladà per estudiar Biologia. El 1962 escrigué La via. Iniciació cristiana i el 1963 interpel·là la policia de Barcelona per les tortures a què havien estat sotmesos diversos estudiants detinguts arran d’una manifestació en solidaritat amb els vaguistes d’Astúries. Aquest enfrontament acabà amb l’expulsió de la ciutat per ordre del governador civil i amb l’estroncament de la carrera universitària.
Davant aquesta expulsió, Xirinacs demanà servir en una diòcesi i fou així com començà fent de vicari de Balsareny, on visqué de forma comunitària fins on li fou permès. En la missa del 14 de març de 1966 feu una anàlisi de la Caputxinada (constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants) i el bisbe Bascuñana el confinà a Sant Jaume de Frontanyà. El juliol refusà cobrar la paga de l’Estat (fou el primer capellà que ho va fer) i denuncià el camuflatge de compravenda entre Estat-Església, cosa que provocà que el bisbe l’expulsés de tot el territori diocesà de Solsona. Arribà a la parròquia de Santa Maria del Camí que regentava la d’Argençola (depenent de la diòcesi de Vic), escrigué en diverses publicacions, feu classes a l’escola Mowgli d’Igualada i dirigí l’Escola de Teologia d’aquesta mateixa ciutat (l’acabà abandonant poc després).
2. La primera de les vuit vagues de fam
Al llarg de la seva vida, Xirinacs va fer vuit vagues de fam. La primera va ser l’estiu de 1969, va durar set dies i la va iniciar a Santa Cecília de Montserrat, en pro de la separació Església-Estat. Els motius que el van dur a la vaga els va deixar palesos en uns fulls que ell mateix va repartir per alguns dels punts més concorreguts de Barcelona, entre ells Via Laietana. Justament, a les portes de la Comissaria de Policia de Via Laietana va ser empresonat i deixat anar.
La nit de Nadal de 1970, en solidaritat amb els intel·lectuals tancats a Montserrat a causa del procés de Burgos i amb els nacionalistes bascos, inicià una segona vaga de fam per exhortar el poble català a sortir de la passivitat i a afrontar les pròpies responsabilitats tot demanant eleccions democràtiques. El 13 de gener, la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (la plana major dels polítics en la clandestinitat) l’anà a veure a la Creu Roja, li prometé enduriment en el refús al règim i li demanà temps per convocar una Assemblea de Catalunya, que es va fer realitat mesos després. El vint-i-unè dia de vaga de fam fou hospitalitzat. El mes de març, el Tribunal d’Ordre Públic instruí procés acusant-lo d’incitació subversiva per la seva vaga de fam i propaganda il·legal. Feu totes les declaracions en català i es negà a pagar multes per no col·laborar en el sistema. Deixà la rectoria perquè el seu domicili no depengués del bisbe i se’n va anar a viure a la Torre de Claramunt.
La constitució de l’Assemblea
El 7 de novembre de 1971, a la parròquia de Sant Agustí Vell de Barcelona, amb més de 400 assistents, es constitueix l’Assemblea de Catalunya amb quatre punts reivindicatius: l’exercici de les llibertats democràtiques fonamentals (reunió, expressió, associació –inclosa la sindical–, manifestació i dret de vaga); consecució d’una amnistia general dels presos i exiliats polítics; establiment provisional de les institucions i dels principis configurats a l’Estatut de 1932 com a via per arribar al ple exercici de l’autodeterminació; i la coordinació de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica. El poble ho resumeix amb un clam de tres mots: “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia!”.
Uns dies després de la constitució de l’Assemblea, en una concentració pacífica a Ripoll, Lluís Maria Xirinacs és empresonat de nou al convent-col·legi dels Escolapis d’Olot. A primers de desembre, en acabar l’escola, un cotxe l’espera a la sortida del convent per portar-lo al jutjat. En entrar al vehicle, decideix iniciar una vaga de fam i també de set. Xirinacs és traslladat a la presó concordatària de Zamora on coincideix, de nou, amb el seu amic Francesc Botey, pres també allà. Amb nou dies sense ingerir aliments ni aigua, es posa en perill de mort i és enviat a l’Hospital Provincial de Zamora.
A partir d’aquí Lluís Maria Xirinacs decideix prendre part activament en la lluita sociopolítica de Catalunya, per la qual cosa, durant gairebé deu anys romandrà a la cresta de l’ona política. Pren part a les reunions clandestines de les permanents de l’Assemblea de Catalunya i en manifestacions com la de l’1 de maig a Sant Cugat del Vallès. El 28 d’octubre de 1973 és detingut, juntament amb 112 persones més, a les dependències de la parròquia de Maria Mitjancera, però al cap de tres dies és alliberat pel fet de ser sacerdot. Tot i això, demana als seus superiors que l’alliberin del fur sacerdotal i la policia el deté i l’empresona a la Model de Barcelona. Comença així una quarta vaga de fam per exigir la llibertat de tots els detinguts. És traslladat a Carabanchel en presó preventiva i, després de 42 dies de vaga, els metges de l’hospital penitenciari s’espanten i l’enganyen dient-li que tothom ha estat alliberat. Xirinacs es recupera, però és condemnat a res anys de presó.
El gener de 1975 comença una nova vaga de fam –la cinquena– i d’incomunicació i escriu a Franco demanant-li que es converteixi i que es reconciliï amb el poble perquè “promoguéreu una guerra que costà un milió de morts i una pau de quaranta anys que ha fet emmudir de terror tots els pobles de l’Estat espanyol. Us heu aliat amb el gran espoliador de pobles, els Estats Units, i heu permès l’espoliació del nostre a canvi d’una ajuda per al vostre petit grup, davant la repulsa del món sencer”. Al cap de 31 dies pateix una aturada cardíaca i deixa la vaga de fam (no la d’incomunicació). El maig de 1975 se li concedeix la medalla commemorativa del 25è aniversari del Consell Mundial de la Pau.
Entre agost i setembre del mateix any fa una sisena vaga de fam en solidaritat amb els presos del País Basc condemnats a mort a Burgos i, finalment, el 6 d’octubre de 1975 és deixat en llibertat. La seva figura pren volada internacional.
3. 21 mesos plantat davant de la Model
Per reclamar l’amnistia de tots els presos polítics, el mes de novembre Xirinacs enceta, juntament amb altres persones, una tancada a Montserrat i, en paral·lel, escriuen cartes al cardenal, a la Conferència Episcopal i al príncep Joan Carles per demanar l’amnistia. Davant la mort del dictador Francisco Franco i veient que en el seu discurs de coronació el rei no menciona l’amnistia, Lluís Maria Xirinacs comença a Montserrat mateix la setena vaga de fam, declarant-se “captaire de la pau” i reclamant l’amnistia general. La vaga va durar fins a la vigília de Nadal i a Montserrat es van apropar líders sindicals i, fins i tot, Sean Mc Bride, premi Nobel de la Pau 1974 i secretari general adjunt de l’ONU.
En el discurs de la nit de Nadal el rei tampoc fa referència a l’amnistia, cosa que porta Xirinacs a plantar-se, el dia de Nadal a les dotze del migdia, davant de la presó Model acompanyat d’Eulàlia Rubió i Ferran Garcia Fària. Hi anirà cada dia, feiners i festius, de les 9 del matí a les 9 del vespre, i no se’n mourà fins que els presos polítics surtin definitivament alliberats amb una amnistia. La premsa se’n fa ressò i grans sectors del poble van a fer-li costat. Durant 21 mesos no es mourà del davant de la presó.
El febrer de 1975 Xirinacs participa en les massives manifestacions de Barcelona reclamant amnistia i Estatut d’Autonomia, prohibides pel governador civil i brutalment reprimides per la policial. Escriu Carta a un policia, una missiva que es traduirà a diverses llengües i que correrà per tot Europa.
A finals del mateix any la Fundació Miró inaugura Homenatge a Catalunya entorn del gest i la figura de Lluís Maria Xirinacs. Ell assisteix a l’acte de clausura i descriu aquella jornada com “el dia més decisiu de la vida al servei del peu poble”. En aquest mateix acte llegeix la seva Crida per la unitat de Catalunya en la qual proposa la constitució d’un parlament provisional a partir de l’Assemblea.
El 15 de juny de 1977, finalment, es convoquen eleccions generals i l’estampida en els partits antifranquistes fa impossible la presentació d’una candidatura unitària per defensar a Madrid els quatre punts de l’Assemblea de Catalunya. A primers de maig es demana a Xirinacs que es presenti com a senador independentista a les eleccions (calen 6.000 signatures i se’n recullen 8.000) i ell ho accepta. La vuitena vaga de fam la fa just en aquest moment amb l’objectiu de pressionar per aconseguir, a la desesperada, un front unitari.
Finalment, Xirinacs és elegit senador amb 549.013 vots en les primeres eleccions democràtiques i es converteix en el senador independent més votat. Assisteix a les sessions del Senat dempeus per recordar a tothom que encara no s’ha atorgat una amnistia digna d’aquest nom.
4. De la política a l’estudi silenciós
En les segones eleccions legislatives estatals, Xirinacs aposta pel Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional i aquest no treu cap diputat. Tampoc a les eleccions al Parlament de Catalunya del març de 1980. Davant d’això, decideix fer un gir a la seva vida i comença a treballar en una empresa filatèlica.
En els anys següents imparteix cursos, reflexiona, participa en diferents alternatives i escriu molt. El 1987 signa els estatuts de la Fundació Tercera Via per a la recerca i l’ensenyament, després Fundació Randa i actualment Fundació Xirinacs.
El 1990, malgrat declarar que se sent més sacerdot que mai, demana i obté la secularització i comença a viure sol. Segueix rumiant com establir un model global de realitat plural en el qual conflueixin i trobin explicació els diferents sistemes filosòfics. Aquesta tasca l’ocuparà fins al final dels seus dies.
A partir del primer dia de l’any 2000 Xirinacs es planta durant 12 hores diàries a la plaça de Sant Jaume per demanar una Assemblea dels Països Catalans que permeti preparar, a llarg termini, la independència de la nació. Resistirà a la plantada fins al 14 d’abril, quan haurà d’abandonar-la per problemes de salut. Tot i els nombrosos intents inicials per ridiculitzar la gesta, la campanya aconsegueix milers d’adhesions i un ampli ressò internacional.
En els anys que vindran fins a la seva mort, l’any 2007, Lluís Maria Xirinacs es dedica a l’estudi i publicació de desenes d’obres i articles: El terror, la pau i el sagrat (2003), Gandhi, faedor de ponts entre Orient i Occident, Amnistia 77: Franco ha mort? (2006), Tempiternitat, La no-violència, Què ens mou? 6 valors en debat (2006), Un model global de la realitat. Primera Part: Model Menor (2007).
Finalment, el dia del seu 75è aniversari, el 6 d’agost de 2007, Lluís Maria Xirinacs es “lliura a la divinitat” al paratge de can Pegot, al terme municipal d’Ogassa (Ripollès).
5. Molt més que un polític i activista
Aquest divendres, 25 d’abril, l’auditori del Vinseum acollirà l’acte “Jo també em planto” que, amb motiu dels 25 anys de la publicació del Manifest Crida 2000 amb el qual Xirinacs va iniciar la plantada a la plaça de Sant Jaume, servirà per recordar i reivindicar la seva figura i el seu llegat. Per a l’ocasió s’ha editat un opuscle en el qual l’escriptor Lluís Busquets i Grabulosa insisteix que, malgrat que sembli que Xirinacs s’hagués passat la vida com un lluitador tenaç i imparable, només va romandre a la cresta de l’ona pública durant uns deu anys, i destaca “tot el seu compromís posterior, començant per les seves aportacions a l’establiment de la vera pau, passant per la demòtica comunitària, la moneda responsable o les aportacions a la comprensió global de la realitat”.
