El “tour”

0
105

La pirelli cremava. Les bombes destinades a la calibradora impactaven a la Sínia de les Vaques. La guerra s’acostava a la seva fi. Els últims soldats republicans passaven per Vilanova camí de la frontera. El pare ens havia deixat (a la mare, al meu germà i a mi) amb els seus amics de la Masia d’en Frederic, on ell considerava que estaríem més segurs. Allà vaig ser testimoni del pas d’aquells homes, cansats i afamats, que s’aturaven a descansar i menjar el que bonament els podien donar els propietaris de la masia, i allà deixaven molts d’ells els fusells i les cartutxeres, que ja de poc els servirien i feien més feixuc el camí de l’exili. Allà mateix, pocs dies després vaig veure com passaven les primeres forces nacionals i recordo com si fos ara mateix que qui comandava aquell batalló va aixecar els ulls, em va mirar i em va dir: “Hola, rojillo”.

En aquells dies Vilanova era una ciutat petita, amb una població quasi tota autòctona que parlava una llengua que no era la dels ocupants. Tot va canviar: des d’aquelles rajoles incrustades a les parets de molts carrers, que resaven “No embruteu les parets, la netedat és un gran senyal de civilització”, fins a l’obligació durant la projecció de les pel·lícules al cinema, quan les interrompien i el públic dempeus havia de cantar el Cara al sol fent la salutació pro-nazi. Prohibicions de tota mena, entre elles la de parlar i escriure en la nostra llengua, en un intent d’anul·lar-nos com a poble; la de formar grups pel carrer de més de tres persones, cosa considerada com a conspiració; la implantació de les cartilles de racionament i la manca total de llibertat.

Ara, prop ja dels 87 anys, aquests anys m’han permès ser testimoni –i algun cop protagonista– de canvis, esdeveniments i experiències espectaculars. Ara recordo el primer desaparegut de la meva vida, en Mario Fernández Clos, aquell simpàtic grum de la Pirelli de la dècada dels quaranta i el meu primer gran amic. Amb ell va començar una llarga llista de tots els que trobant-se junts a la sortida van anar abandonant la carrera. Per sort jo, en el meu tour particular, he anat cobrint totes les etapes: les de muntanya, les grans planures, les contra-rellotges i ara, en l’última, puc veure en la llunyania el Parc dels Prínceps, on entraré amb el mallot groc, el mallot de besavi.

FER UN COMENTARI