L’aparició d’una epidèmia de còlera al Vendrell l’estiu de 1911 fou una tragèdia que va trasbalsar no només la vila del Vendrell, sinó tot el país, atès que el risc de la seva propagació suposava un greu perill. Els primers dies foren incerts. El 23 de juliol les autoritats parlen de “malaltia sospitosa” però no la identifiquen com a còlera. Quatre dies després, malgrat no detectar el vibrió, se certificà que l’aigua procedent de Tomoví, de la qual s’abastia la vila, estava en males condicions higièniques. No fou fins al 19 d’agost que no es descobreix el vibrió colèric en laboratori. Foren quatre setmanes d’incertesa i de contagis. Els pobles afectats del Baix Penedès foren també Sant Vicenç de Calders, Santa Oliva, Albinyana, la Bisbal del Penedès, Calafell, Masllorenç (que pertanyia a l’Alt Camp) i la Riera de Gaià (al Tarragonès). El Ministeri de Governació, competent en la matèria, va declarar l’alerta sanitària i s’inicià la campanya sanitària que dirigiria el Dr. Francisco Murillo Palacios, reconegut bacteriòleg i higienista, el qual va ordenar el tancament de les fonts públiques. El 2 de setembre arribà un tren sanitari amb aparells i productes bàsics per a la desinfecció i l’esterilització. El Dr. Murillo va dirigir un grup de metges abnegats, tant locals com de reforç, procedents d’altres indrets. El 5 de setembre es constituí la Junta d’auxilis i de defensa contra l’epidèmia per resoldre problemes de proveïment de productes i donar suport a les famílies damnificades.
El control d’aquesta malaltia infecciosa s’assolí per la pedagogia entre la població de les mesures higièniques per frenar els contagis, l’estricte control de circulació de persones i mercaderies, la desinfecció de les instal·lacions i les obres de conducció tapada de l’aigua des del naixement fins a les canonades i l’esforç humà de metges, farmacèutics, cuidadors –les germanes carmelites vingudes de Tarragona– i la brigada sanitària formada per treballadors que desinfectaven les cases. L’alta sanitària s’aconseguí el 30 de setembre. Segons l’estadística elaborada pel Dr. Miquel Farreras, en una població de 4.202 veïns hi va haver un índex de morbiditat del 22,7% i de mortalitat del 2,1%.
El Vendrell promogué reconeixements a aquelles persones que van contribuir a l’erradicació de l’epidèmia, entre les quals destacà el Dr. Murillo. L’11 de novembre s’acordà donar el seu nom a la plaça de l’Ajuntament i dos anys després fou convidat d’honor a la festa major, nomenant-lo fill adoptiu del Vendrell.
Per conèixer els detalls d’aquesta epidèmia podeu visitar l’exposició “Testimonis documentals de l’epidèmia de còlera de 1911 al Vendrell”, que aquest mes de setembre es pot veure a la sala polivalent del Portal del Pardo del Vendrell.
