En aquests dies les persones acostumem a visitar els cementiris per recordar els familiars i amics que ens han deixat per sempre. Ja es diu que ningú no mor si algú el recorda. Netejar els nínxols i portar-hi flors són algunes de les formes que tenim per recordar aquestes persones. I moltes vegades anem al nostre cementiri directament, com es diu, per feina. Coneixem el cementiri del nostre poble i el tenim present, però sempre hi ha curiositats i aspectes d’altres cementiris del Penedès que ignorem o en els quals mai no ens hem fixat. Això és el que volem ressaltar avui, perquè reflexionem sobre el fet que el nostre cementiri no és l’únic i que altres també existeixen i tenen les seves característiques pròpies.

1. Botànica

Catalunya l’arbre més present als cementiris és el xiprer, que dona en l’ànim les idees de severitat i repòs, assenyalant el cel amb la seva punta que guia a les mirades per elevar-se a la regió de la llum, en contraposició amb la foscor de les tombes; simbolitza també l’eternitat, ja que hi ha xiprers que es diu que han viscut fins a 1.300 anys. A part dels xiprers, i segons l’inventari fet per l’Ajuntament de Vilafranca, en aquest cementiri podem trobar quinze varietats diferents d’arbres, arbustos i plantes, entre les quals destaca la curiositat de l’anomenada científicament Colletia cruciata, coneguda en alguns llocs per espina de la creu, ja que es diu que amb aquesta planta es va fer la corona d’espines de Jesús. És un arbust espinós, del qual abans n’hi havia dos exemplars, un davant la sala mortuòria i el que podem trobar encara ara al costat del panteó Miró, al segon recinte, i que floreix a finals d’estiu; o sigui, que precisament ara la podem trobar amb les seves petites flors blanques. Segons una tradició vilafranquina, va arribar a la vila des de Jerusalem. La curiositat del cas és que aquesta planta és originària de Sud-amèrica, de l’oest de l’Argentina, Xile i el Brasil, o sigui que difícilment podia estar a Palestina al segle primer.

2. Horaris

 

Una de les diferències o curiositats dels nostres cementiris són els horaris d’obertura i tancament. Els més grans, Vilafranca, Vilanova, Sitges, el Vendrell, etc., tenen uns horaris fixos, atesos per personal que els obren i tanquen i que vetllen per l’ordre interior. Però no totes les poblacions poden fer això. Per això a les Cabanyes, per exemple, el cementiri està sempre tancat i, si s’hi vol entrar, cal anar a l’Ajuntament a buscar la clau. Però què passa quan a l’Ajuntament no hi ha ningú? Aleshores es té una altra solució. Cal anar a Cal Roc, la botiga-estanc-forn i abans central de telèfons, que sempre està a disposició d’aquesta necessitat. A la Granada també és l’Ajuntament o el bar del centre cívic qui guarda la clau del cementiri fora dels horaris que té d’obertura.

HORARIS2

Una altra solució és la que han adoptat altres cementiris, com són els de l’Arboç i de Puigdàlber. Què pot ser millor que cada veí pugui tenir la seva clau? I a l’Arboç aquesta clau serveix també per obrir els cadenats que guarden les escales que, dins del cementiri, ajudaran a posar unes flors al nínxol més alt. I si la perdem o en volem més d’una per a més persones de la família, només cal anar a la ferreteria de l’Arboç i demanar-ne una còpia. Ens la faran pagar, però estarem més tranquils.

3. Làpides

Potser us haureu preguntat què se’n fa de les làpides velles que, per diverses raons, es retiren dels nínxols. En alguns cementiris es guarden en un magatzem, amb la qual cosa desapareixen de la vista i es perd una mica la història que porta tant la làpida en si com la part del cementiri on abans havia estat. En altres la làpida es gira i s’aprofita per tapar el mateix nínxol, encara que la inscripció originària queda a l’interior. Però alguns cementiris catalans les claven en alguna de les parets interiors, com passa al Vendrell, on els Amics de la Història de la vila han vetllat pel tema i, a iniciativa d’ells, han recuperat bona part d’aquests testimonis. Així ha perdurat, entre altres, el record d’aquest quintet del segle XIX.

4. Dedicatòria

La forma normal d’enterrament entre nosaltres és el bloc de nínxols, edificat amb més o menys alçada i amplitud, i amb diferents materials, ara ja prefabricats, i el panteó, més luxós o, si voleu, més ostentós. Per això és una singularitat la tomba de la senyora Margarette von Hase que hi ha al cementiri de Vilafranca. Una tomba a terra, l’única que hi ha (tret de la fossa comuna), de clara inspiració centre-europea. I no és estrany ja que la senyora Margarette va ser l’esposa del general alemany Von Hase, que l’any 1944 va participar en l’atemptat contra Hitler conegut com l’operació Walkiria.

Alemanya, resident els últims anys a Segur de Calafell, morí a Vilafranca i aquí reposa ara. Però el curiós de la història és que fa cosa d’uns tres anys va aparèixer sobre la tomba una edició americana d’un llibre de les sagrades escriptures amb una estranya dedicatòria que sembla que no té res a veure amb la senyora Margarette.

Aquest llibre es començava ja a fondre amb el pas del temps però malauradament fa unes setmanes va desaparèixer, tot i que no el va retirar cap persona autoritzada. Queda el misteri de qui el va posar, de qui va escriure la dedicatòria i a qui anava dirigida. Qui és la Sandra? I la Paula? Però queda el fet que a partir d’aquell moment mans anònimes han començat a posar flors a la senyora Margarette, i quasi diria que cada dia més. Curiositat? Misteri? Vosaltres mateixos.

5. Epitafis

En alguns cementiris, i n’hem trobat uns quants, hi ha un recordatori de la persona que va “inaugurar” el servei funerari. A Vilafranca aquesta dada es va solemnitzar amb un text redactat pel mateix Milà i Fontanals i es va indicar a la mateixa capella, en una gran làpida en llatí, que ens diu que va ser el Sr. Josep Rovira Terrada, pagès, que va ser enterrat el dia 23 d’abril de l’any 1839. Malauradament no sabem on va ser enterrat, ja que el lloc més adient per fer constar el fet d’inaugurar aquest servei hauria estat el nínxol o la sepultura que l’acollí, encara que la solemnitat de la placa llatina encara dona més importància al fet de ser el primer usuari.

Hem parlat abans dels epitafis. Missatges que envia la persona que reposa en aquell indret o recordatoris de la seva família. Frases, esperances, paraules gravades que es poden llegir directament. Però ara ja ha entrat la tecnologia en aquest aspecte de la vida (o de la mort). Al cementiri de Vilafranca podem trobar ja la novetat d’un codi QR, que no cal que us diguem què diu o què manifesta, ja que us el podreu descarregar vosaltres mateixos enfocant directament el vostre telèfon sobre aquesta pàgina.

Si abans hem destacat que es ret una mena d’homenatge a qui ha estat el primer usuari del cementiri, a Vilanova i la Geltrú aquesta distinció ha anat per a qui durant molts anys devia ser per a tothom, en termes col·loquials, l’“enterramorts”. Per això la làpida d’aquesta sepultura el recorda. Avui en dia, en què han entrat en aquest món empreses que quasi monopolitzen el sector, aquesta feina ja la fan senzillament funcionaris, que avui treballen en aquest cementiri i demà en un altre. Queda lluny quan a Vilafranca aquesta tasca la portava a terme l’enterramorts Picanyol, conegut per tothom; tant, que en el parlar vilafranquí quan algú es moria senzillament es deia que “ha anat a cal Picanyol”.

6. Avançament

Hem parlat del nom que hi ha als marbres que cobreixen els nostres nínxols. Nom de família, nom de la casa i també nom exacte amb dates de naixement i mort dels presents. Però no passa el mateix en altres indrets. I encara que no sigui cosa del Penedès, no ens podem estar de posar una curiositat francesa, on tot, menys la data del final, ja està a punt. Deu resultar curiós veure el teu nom en una làpida funerària, faltant només una data, però potser tot és acostumar-s’hi.

7. Recordatoris

Ja sabem que per Tots Sants el costum és anar als cementiris a portar flors als familiars que hi reposen. Però hi ha una persona, que mantindrem en l’anonimat, que cada any fa un tomb pel cementiri de Vilafranca i posa unes roses a diverses tombes de persones que ell considera mereixedores de record, però que pel que sigui ningú recorda en aquell dia. Un dels personatges que rep aquest petit homenatge és Eugeni d’Ors, que descansa en aquest indret del primer recinte, al costat de l’enigmàtica Matilde que dona nom al panteó, parenta de lluny de l’escriptor. Val a dir que el panteó és propietat de l’Ajuntament de Vilafranca, però pel que es veu els de la casa gran no ho recorden massa.

SITGES---SANT-SEBASTIÀ

Hem dit que aquests dies hi ha persones que porten flors als cementiris per als seus amics i coneguts. Però no tothom ho fa. Gent més pràctica porta altra mena d’obsequis, com pot ser beguda, imitant altres cultures. Per això no ens ha d’estranyar que en algun cementiri proper, com el de Sant Sebastià de Sitges, una ampolla de cervesa i un missatge recordatori floreixin aquests dies en un nínxol d’un amic desaparegut.

8. Símbols

A les làpides dels cementiris s’acostuma a posar símbols funeraris de tota mena. Els clàssics són alfa i omega, calaveres, animals, rellotges amb ales, torxes, etc., però els temps moderns comporten que aquest repertori augmenti amb altres imatges, ja no funeràries, que moltes vegades reflecteixen l’ofici del difunt (barques per a un pescador, camions per a un xofer, un 4 de 8 per a un casteller). I també les aficions o les tendències personals.

Per això no ens ha de sorprendre que l’esport, o més que res la dedicació a un club concret, es trobi ja en algun cementiri, com són aquestes dues plaques del cementiri de Vilafranca. Cal dir que això no és cap muntatge i que les dues làpides estan, efectivament, una sobre l’altra, convivint tranquil·lament en cert racó del cementiri.

9. Dignitat

La passada Guerra Civil va portar la mort a la nostra comarca, i malauradament molts dels soldats que hi van morir van quedar sense el degut homenatge respectuós del seu enterrament. Últimament, però, en dues ocasions s’ha posat remei a aquest oblit, volgut per una de les parts enfrontades i obligat per l’altra, i a Sant Pau d’Ordal i a Olesa de Bonesvalls s’han inhumat les restes de diversos soldats que van ser localitzades a les muntanyes properes a aquestes poblacions. Per això després de més de 75 anys hem pogut veure com uns homes que van lluitar per la República han rebut el merescut descans en un cementiri, com ho testimonia aquesta imatge del que es va fer a Olesa.

10. Errades

Una de les coses que moltes vegades ens porta a visitar i resseguir algun cementiri són els epitafis que il·lustren les seves làpides i monuments. Alguns d’aquests missatges, sobretot els més antics, expliquen la vida i els miracles de la persona que reposa en aquell indret, com és l’epitafi del panteó de Pere Batlle, primer alcalde constitucional de Vilafranca, al seu panteó que hi ha al cementiri de Vilafranca, a la banda esquerra de la capella. Però a vegades en aquest missatge, que ha de durar per sempre, escrit sobre marbre, pedra o fins i tot ferro, se li escapa algun error, que a vegades se soluciona corregint sobre la marxa. En aquesta, si ens hi fixem bé, es va escriure primer armario, quan es veu que qui va redactar l’epitafi volia dir almario; o sigui, sí, un armari, però per guardar ànimes. Potser qui la va gravar es va equivocar o és que no li sonava massa això de les ànimes.

11. Tradició

El costum a la nostra comarca, i en general a tot Catalunya, és que el nínxol sigui de propietat o, si més no, una concessió municipal o parroquial per una sèrie d’anys. Això fa que més o menys tothom sàpiga on anirà a reposar quan li arribi el moment final. Per això el més normal és que a la làpida consti el nom del difunt o el cognom de la família, ja que és aquí on s’aixoplugarà, segurament, tota la nissaga. Però en alguns pobles penedesencs encara es té el bon costum de citar el nom, o el renom, de la casa pairal, d’allà on han sortit tots els descendents del fundador de l’estirp. En presentem alguns, sense necessitat de citar-ne la procedència, ja que, com hem dit, és una bona pràctica que es conserva arreu del Penedès.

FER UN COMENTARI