Aquesta setmana s’ha distingit amb la Creu de Sant Jordi tot un referent en lingüística: la Carme Junyent. El Govern l’ha premiat per la seva llarga trajectòria en l’estudi i la defensa de la diversitat de llengües a Catalunya i al món. Experta en multilingüisme i en processos de desaparició de llengües, ha expressat molts dubtes sobre el futur del català. Per sobre de tot, però, és una reputada especialista en llengües africanes, tot i que no hi ha anat mai, a l’Àfrica. “Soc l’africanista que mai ha anat a l’Àfrica. Quan era jove no vaig poder i ara em fa por que m’agradi. Pensaria que m’ho he perdut. M’han caigut moltes invitacions i sempre he dit que no”.
Junyent no ha volgut confessar mai quantes llengües sap. Diu que el coneixement d’una llengua és molt relatiu. Sobre la situació del català, sempre ha estat molt crítica i sentencia que “anem a pitjor”. “En aquests 20 anys hem empitjorat més del que jo creia. Si els catalans volem que la llengua sobrevisqui, l’hem de parlar sempre que puguem”. I quan es parla tan clar, a l’ordre políticament correcte això no li agrada gens ni mica, per la qual cosa no li han fet gaire cas fins ara les altes esferes –ja sigui el govern mateix, el Departament de Cultura i el Departament d’Ensenyament, els mitjans de comunicació… Perquè no sempre es volen les coses clares i la xocolata espessa; perquè la veritat sovint fa nosa.
Una altra mala peça al teler que Junyent ha volgut combatre és, d’uns anys ençà, el desdoblament de gènere que s’ha anat escampant com una taca d’oli gairebé en tota mena de discurs, però sobretot en l’àmbit de la política i de l’ensenyament. Pel que fa a la repercussió del seu posicionament declarava: “A mi em sentencien per aquestes coses però perquè no hi veuen més enllà del nas. Donen molt valor a una cosa que no té aquest valor. I que a sobre serveix per ridiculitzar les dones perquè el que en traiem de tot plegat és que se’n fotin de nosaltres”.
He estat alumna seva, i puc dir que no era fàcil aprovar la seva assignatura. Quan la veies arribar com una ombra, fosca –vestia sense coloraines–, imposava; fins i tot hi havia alumnes que l’anomenaven “Cruella de Vil” (la dolenta de la pel·lícula 101 Dàlmates), però al final vèiem que tot eren cabòries nostres. Rigorosa, exigent, complexa, diferent, íntegra són adjectius que la podrien descriure una mica, però si hagués de triar una sola paraula que pretengués descriure-la seria “donassa”. Gràcies per tot el que has fet i fas, i tant de bo que a partir d’ara t’escoltin més.
