Al llarg de les nostres vides experimentem nombroses pèrdues. Algunes d’elles les vivim de manera conscient; en canvi, altres passen desapercebudes per les nostres vides com a simples canvis o experiències. Tota la nostra vida és un camí fet d’absències i de nostàlgies de persones, llocs i situacions, de diferents etapes de la vida que es van tancant i que mai més tornaran, però quan el nucli, l’eix central de la nostra vida, deixa de ser-ho, aquesta pèrdua traumàtica i irreparable altera tot el nostre món i no només no sabem on som, sinó que la realitat és que tampoc sabem on anar.
De cop i volta, en un segon, el món s’enfonsa sota els nostres peus, igual que les torres bessones el buit que deixa és d’una incomparable magnitud. No es pot sentir ni veure res més que el propi dolor. Tot el que fins aleshores havia estat íntim, familiar i segur s’ensorra i ens sentim molt vulnerables. Vivim una situació que no podem fer res per canviar i ens trobem en un entorn desconegut, ple d’incertesa, en què no som capaços de reconèixer-nos a nosaltres mateixos perquè ens falta el més important.
En aquesta situació, ens acompanyaran una onada de dolor i una barreja de diferents emocions. La tristesa serà una d’elles, juntament amb el plor i les llàgrimes. Llàgrimes que no podem negar pel seu valor curatiu; elles són necessàries i imprescindibles per anar drenant la ferida i alleugerint l’ànima. Com ho és la tristesa, malgrat que actualment sigui observada des d’una òptica negativa, i fins i tot, en molts casos, desaprovada i rebutjada, però hi podem trobar el consol, la protecció i ens prepara per restaurar a poc a poc el dolor. Ens proposa una disminució de l’activitat diària, un repòs per a la recuperació de l’energia, perquè de mica en mica anem adaptant-nos i acceptant que, durant un període de temps, el ritme de la nostra vida serà molt diferent.
Hem de permetre l’estada de la tristesa amb nosaltres, posar-hi paraules sense presses, prestar-li atenció, escoltar-la sense pressions. No hem d’escapar, sinó acollir-la, ja que forma part de nosaltres mateixos i ens ofereix una excel·lent observació d’anàlisi interna i alhora ens predisposa a fer intenses i profundes reflexions. No ha de durar per sempre, però cal respectar els cicles necessaris i el temps de tristesa, ja que seran determinants per a la recuperació d’un nou equilibri de vida.
Quan la persona estimada deixa de ser-hi de forma palpable, activem un mecanisme subtil i energètic en què l’amor no té límits, no desapareix i és realment etern. És llavors quan creem ponts invisibles i subtils dedicats a l’ésser estimat que afavoreixen una manera diferent d’estimar. Hi ha un abans i un després quan el cor comprèn que hi ha una nova manera de relació exquisida i delicada que només percep aquell qui ho sent i que mai ningú ens podrà prendre.
