Mira que he escoltat vegades aquesta dita d’ençà que era ben petita! Sobretot l’havia sentit a dir als veterans que m’envoltaven durant els meus primers anys de vida: als meus familiars, però també als seus amics i als meus coneguts. I, és clar, sempre pensava allò de… coses dels vells.
I tot i que jo no soc tan vella com eren aquelles persones que llavors integraven el meu univers infantil, en aquest moment de la meva vida aquest refrany popular truca insistentment a la porta per formar part de la meva existència quotidiana. I encara no sé per què ni de quina manera, però començo a percebre el significat que aquesta inquietud té a cada passa que dono. I, a diferència del que hagués imaginat, m’agrada la idea. Deu ser perquè es fa patent la certesa que és el que toca en aquest moment del trajecte.
I, a més, crec que no es tracta de si has rodat molt o poc, de si has viscut més o menys anys, de si hi ha hagut experiències més o menys intenses…, m’inclino a pensar que més aviat té a veure amb quin impacte ha tingut allò què t’ha passat i com ha ocorregut. I, evidentment, com t’ha influït i quin aprenentatge t’ha deixat el teu anar caminant. Ara tinc ganes de tornar al Born. Potser per reflexionar; potser per llepar-me les ferides; potser per fixar la mirada en mi mateixa, en el que necessito i també en el que desitjo; potser per adonar-me del que és important i del que no; potser per gaudir de tot allò après fins al moment; potser per restablir les prioritats en la meva escala de valors; potser per fixar-me en les coses aparentment banals… o potser, simplement, perquè em ve de gust tornar a l’essència o, el que és el mateix, al començament de tot plegat.
