En la meva joventut comprava a Albinyana, on teníem un parell de botigues, estanc i alguna cosa més. Després van venir les farmàcies i les cases rurals. A banda d’això, hi havia un mercat alternatiu i puntual de productes de la terra on la gent feia les seves compres. Durant molts anys vaig anar a la veïna del davant de casa a buscar la llet de les vaques. Una mica més avall podíem anar-hi a buscar els ous frescos de les gallines de la família. Els préssecs, les pomes i els llegums ja eren coses que s’havien d’anar a buscar una mica més lluny, però tot això en un mercat de proximitat que també incloïa ofertes puntuals, com figues, pebrots i albergínies quan en alguna casa hi havia sobreproducció.
Tot funcionava d’aquesta manera. Era una forma que els pagesos aconseguissin tenir un rendiment superior a l’alternativa que tenien de portar-ho al Vendrell, a una parada del mercat o a una botiga de la contornada. Tota aquesta xarxa comercial era un exemple d’una manera de preservar el paisatge i l’entorn. Comprant al veí afavories que aquesta persona seguís amb la seva feina de pagès i li permetia treure un petit guany que en altres ambients comercials era molt difícil.
El Penedès està perdent a marxes forçades els espais conreats perquè no és rendible. La gent no s’hi vol dedicar, ni de bon tros. Només cal anar a pobles com el meu Albinyana i vas veient com de mica en mica els terrenys erms van conquerint territori i només es treballa la part més planera, però això és només un pas. Si no hi ha un punt d’inflexió, només es treballaran els terrenys molt més interessants i fàcils de conrear amb màquina. La gran majoria de gent, per diferents raons, ja només van a comprar a les grans superfícies. El petit comerç es va perdent de mica en mica. Els fills dels establiments que s’han mantingut durant anys han optat per un salari fix al mes i sense els problemes de ser autònoms i de portar la teva casa. Això avui en dia ja no és pràctic i la nostàlgia s’ha quedat curta per estar darrere el taulell.
