Les residències

Les residències estan tristament d’actualitat. No cal dir que, combinades amb altres formes d’atenció, seran sempre necessàries. Tanmateix, la covid-19 les ha arrasades i ha posat en qüestió el seu funcionament. No s’havia pensat prou –fa pena dir-ho– que la vellesa comporta malalties contagioses i més precarietat de salut. La tragèdia ha fet adonar-se que necessiten una estructuració més de tipus hospitalari, per salvar, si més no, la vida dels residents…! Partint, doncs, de la seva necessitat, suggereixo, fent llista per temes, allò en què podríem pensar en cas de voler seguir imaginant una societat més a la mida de les persones:

– La subvenció a les residències, la captació de més personal, una retribució més justa i més dotació de mitjans / La creença que les residències han d’estar aïllades dels centres de convivència on abans havien viscut els residents / La manca de centres de dia, que permetrien la combinació de família i residència.

– L’esquifidesa dels habitatges que impulsen a obrir espais només per als qui hi viuen… / El concepte que la família real la constitueixen, sobretot, els que es valen per si mateixos. / El fet que marit i muller treballin i hagin de deixar abandonada i sola la persona gran amb qui conviuen… / La dificultat i risc de perdre sou i seguretat en cas que algú volgués estar a la cura més permanent dels avis. / La manca de memòria afectiva i permanent amb aquella persona que ha estat el meu pare o la meva mare o el meu parent més pròxim.

– El concepte d’aparcar allò que –sense confessar-s’ho explícitament– “sobra” perquè ja és vell, li queda poc temps de vida i no se sap com tractar. / La idea de nens amb nens, joves amb joves, vells amb vells, sense pensar que la societat ens aplega a tots en un tronc de famílies que tenen arrels. / La incapacitat o impossibilitat de molts ancians d’adaptar-se a una convivència amable o bé suportable amb els familiars.

– La manca de pressió social per un problema que se soluciona pagant per part del qui té diners i bona sort, i que els pressupostos contemplen amb altres prioritats i de manera secundària (pressupostos estatals – llei de dependència-Generalitat…).

Molts d’aquests temes ja són tractats per comentaristes en espais de debat públic. Necessitarien que ens hi aturéssim per adonar-nos de la feblesa present i futura, per ampliar el grau de compassió, per a ser més capaços de defensar la dignitat de les persones.