Els nous herois socials no porten armes, ni proclamen una nova forma de govern, ni un ampli llistat de greuges per una igualtat universal. Els nous herois no es fan fotos amb corbata o amb tacons davant banderes o altres símbols moderns. Els nous ídols són persones que estan a la trinxera quan la situació ho marca i generalment van vestits amb bates i guants. Aquests són els nous guerrers del segle XXI. Ja no ens atacaran amb armes, ni míssils, ni tan sols amb granades. Les properes guerres segurament seran de caràcter bacteriològic, amb microelements que només es podran veure en grans microscopis. Quan sortim al carrer no sabrem mai on és el perill i potser ja el tenim dins nostre amagat en una cèl·lula trapella.
Els nous herois no fan grans discursos televisius, ni fan campanya per aconseguir el màxim nombre de vots, sinó que simplement estan fent la seva feina com millor saben fer-la. Des de bon principi són a primera línia. Uns quants han caigut en acte de servei, en aquesta guerra no declarada, en compliment de les seves obligacions professionals. El perill de contagi social hauria de servir a tothom per tenir el màxim nombre de mesures per evitar nous casos. Les diferents administracions haurien de ser un puntal en tot això.
Aquests herois són un dels grans pilars del que queda de la societat del benestar que aquesta societat lliberal que ens acull ha volgut privatitzar per evitar despeses públiques. És en aquests casos quan es demostra que la sanitat pública, com l’ensenyament, és un dels grans tresors de la nostra societat, i encara que no sigui el millor per a uns resultats positius econòmics, és de les poques armes que pot salvar moltes vides. Hi ha pocs carrers i places amb noms de metges, infermeres, zeladors i senyors de la neteja, però un cop més s’ha demostrat que són clau en la nostra història. Són tots uns professionals que exposen les seves vides per salvar la dels seus contemporanis. Un cop més, es mereixen el nostre total suport i reconeixement.
