Era finals de mes de març i el món es va aturar. L’economia va baixar les persianes, les escoles van tancar les portes, la gent es va tancar a casa i de cop i volta tothom es va tornar epidemiòleg.
La por es va apoderar de tothom. Mica en mica el món es va aturar i hem vist aparèixer moltes pors. Por a perdre la feina, a perdre els ingressos, a no poder seguir endavant. Por a no abraçar-se, a no tenir contacte, por a l’avenir. La por va parar el món però també ens ha permès alguns aprenentatges.
Ara que torna el soroll de sabres a Madrid, que veiem com la ultradreta clàssica i la nova ultradreta han decidit desgastar el govern a qualsevol preu, que veiem com totes les misèries tornen potser, és bon moment d’aprendre d’aquells dies que vam posar el benestar i la salut per davant d’altres fets.
Perquè també vam veure solidaritat, vam veure com s’aplaudia als sanitaris i consideràvem herois els que es preocupaven per les nostres vides. Hem vist baixar la contaminació i eliminar l’obsessió per escalfar la cadira a l’oficina.
Tornar a aquell silenci, a aquell esperit. Aprendre de la fase 0 i no oblidar la part més solidària. Aprendre que el “Resistiré” és una cançó que insuportable. Aprendre que no podem aparcar els avis a les residències o que som capaços de ser millors. Que el soroll de la desescalada no s’estengui entre nosaltres i aprenguem de la fase 0.
Vostè parla del mes de març com l’inici de la pandèmia “oficial”, però ja s’està començant a definir que era bastant anterior a aquest mes. Alguns han confessat que, a la Xina, es va manifestar el mes de gener.
Jo tinc sospites que, la prèvia, la “zero”, voltava per Europa, concretament a Itàlia, el mes de setembre. “Cortesia” de turistes asiàtics, principalment coreans i xinesos.
No vull entrar en més detalls. Em sembla que hi ha molts que ho saben i s’ho guarden.