Els objectes de terrissa són bonics i forts, però alhora fràgils. Els mestres del Japó tenen un antic art per reparar la ceràmica trencada anomenat “Kintsukuroi”. Consisteix a unir les peces trencades i fer-les més boniques, amb una laca de pols d’or per a la seva reparació. D’aquesta manera, la peça de terrissa no amaga les seves esquerdes, sinó que les llueix, adquirint així més bellesa i un valor afegit. Una metàfora que també podem traslladar a les nostres vides, d’una bellesa innegable, però alhora també fràgil i que se’ns pot trencar en mil bocins en qualsevol moment.
Quan t’han arrabassat un tros de l’ànima, pel motiu que sigui, i vius moments d’adversitat profunda o de dolor intens, la meva recomanació és que et permetis connectar amb aquesta part confusa, tèrbola i de tristor. Encara que faci mal i que requereixi un gran esforç per part teva, és necessari durant aquest període de temps, més que mai, connectar amb el que sents de veritat. Sé que no és gens fàcil i que exigeix moltíssim de tu, però és l’única manera de transformar el dolor en la cura necessària per poder renéixer, per definir una altra forma de veure la vida.
Concedeix-te instants de recolliment individual, que et permetin escoltar el batec de la teva vida, amb més reflexió i amb més contemplació, intentant posar una mirada dins teu legítima, atenta i sincera, sense amagar el malestar, donant sortida a allò que necessites. Aprèn a escoltar-te, a conèixer els teus límits i recursos.
Quan ens trobem en aquests moments delicats de la vida, tot és més feixuc, fins i tot les petites rutines diàries semblen una pesada càrrega. Concedeix-te el plaer de no fer res, de deixar-te anar, d’alliberar la ment del pensament insistent. La quietud i la compassió nodreixen l’ànima i donen al cos el merescut descans que energèticament ha perdut. Abandona per un temps el ritme frenètic de la vida, adopta més estones per a tu, desaccelera, regala’t instants de silenci i de menys acció.
En cap cas vull dir oblidar el que ha passat, sinó reconstruir, extreure del dolor, la tristesa i la nostàlgia, una ensenyança, una experiència vital, transformar-ho en alguna cosa bella, noble, crear un motiu, un honor… que tot aquest patiment no sigui estèril. Encara que no ho creguis, segur que hi és, no busquis el perquè, sinó el per a què. És un avanç personal que es va formant a foc lent, en l’art de restaurar l’ànima trencada.
Connecta amb la teva essència, en ella trobaràs una veritable saviesa personal, una dansa interna, intuïtiva, que t’ensenyarà alguna cosa més profunda, més espiritual, i que t’oferirà els recursos necessaris a mesura que vas avançant en el teu particular camí. Més enllà de les circumstàncies del teu dolor, respecta el ritme i el temps del teu aprenentatge i recorda que en l’amor i el respecte a tu mateix és on se sustenta el màxim benestar.
Quan la teva ferida s’hagi transformat en cicatriu, els records seran temperats i podràs ressaltar tot el que vas aprendre de la teva vivència. És llavors quan podràs cobrir les teves esquerdes amb pols d’or, perquè totes elles hauran format part de la teva particular experiència de vida, de la teva força i alhora fragilitat, a la vegada que sentiràs que has evolucionat íntimament com a ésser humà i com a ànima.