Gaudir d’una excel·lent obra de teatre com El Padre a l’entranyable Teatre Romea és un autèntic plaer, tant per l’intel·lecte com per l’ànima. Percebre el talent i la força d’un carismàtic actor com és l’Héctor Alterio és un autèntic luxe. Però quan, tot i el sacseig que suposa un argument tan punyent com el de la degeneració vinculada a la vellesa, traspasses la porta del teatre i trepitges el carrer amb la sensació que cal viure l’existència amb més consciència i intensitat, intueixes que estàs davant d’un autèntic regal.
El tema que es tracta damunt l’escenari és espinós. Aquesta farsa tràgica –com la qualifica el seu autor, en Florian Zeller– posa l’espectador en la pell d’una persona d’edat avançada que té la sensació que perd el contacte amb la realitat. A partir d’aquesta premissa inicial, es desencadenen situacions d’ambigüitat que fan evidents algunes de les crues circumstàncies que envolten aquesta realitat, present a tantes unitats familiars. El més curiós de tot, però, és que hi ha moments en què, tant el protagonista com els espectadors, no sabem del cert si la confusió és fruit de la ment d’un home que perd part de les seves facultats o bé és induïda per interessos dels qui l’envolten.
Per totes aquelles persones que hem conviscut d’alguna manera i per un període de temps determinat amb algú afectat per una demència, així com amb els seus cuidadors, assistir a aquest espectacle teatral posa en evidència moltes de les circumstàncies que hem experimentat, però també ens permet prendre perspectiva i empatitzar amb nous punts de vista.
Per totes aquelles persones que mai han estat prop d’algú que pateixi una demència o bé dels seus familiars i cuidadors, aquest text i la seva posada en escena constitueix una molt adequada carta de presentació.
