L’any 2005 Eivissa pagava un deute moral amb un personatge massa oblidat: l’escriptor i intel·lectual Jordi Juan Riquer (1905-1987). Es va organitzar una exposició sobre la seva vida i obra i es va editar la monografia escrita per l’escriptor Jean Serra sobre qui havia estat funcionari de l’Oficina de Premsa i Propaganda de la Generalitat de Catalunya durant la II República, havia estat director del Diario de Ibiza durant un temps, i també responsable de l’Hospital eivissenc. Agafat pres l’any 1938 trobant-se al front de l’Ebre, a conseqüència del seu activisme com a anarquista i republicà, va ser processat dues vegades. Va estar tancat 14 anys en 17 penals diferents. Va sortir de la Model a mitjans de l’any 1944. Això va comportar un tall brusc en la seva carrera literària.
Jordi Juan Riquer, que va néixer i morir a Dalt Vila, era fill d’una família benestant composta per Vicente Juan Guasch i Jeorgina Riquer, tal com consta en la fe de baptisme, i va estudiar Dret i Lletres. Jordi Juan va tenir actuacions destacades en els afers polítics del seu temps, va publicar articles a la premsa local i a la de Barcelona i va ser director del setmanari Proa. L’any 1936 va publicar la seva polèmica novel·la Metges… o traficants, en la qual fa una denúncia de la medicina com a negoci. Es poden trobar semblances amb certes corrupcions actuals tant en el camp de la medicina com en el de la farmacopea.
I perquè el feixisme d’aleshores no es diferencia del feixisme actual, paga la pena reproduir un fragment d’un editorial de Jordi Juan publicat al Diario de Ibiza el 29 d’agost de 1936: “Persiste con continua impertinencia la difusión de noticias fantásticas. Los llamados “bulos” estan al orden del día. Se rumian en covachas de la reacción y se expanden como la neblina –una niebla negra– sobre los campos y ciudades. La estolidez de éstas su mentira acoge, la hincha como un globo ávido de oxígeno, y en el cielo azul de la liberación se forman los ‘nimbus’ de la insidia y el engaño. Y mientras ríe en la oquedad de su caverna el fascismo criminal, una tormenta de falsedades arma el trueno”. Si no fos pel vocabulari tan passat de moda, podríem pensar que està escrit avui mateix.
Déu vos guard Teresa Costa-Gramunt,
A tomb de l’article de la Fura d’aquesta setmana Penèlope Segle XXI, Qui era Jordi Juan Riquer? us voldria fer una reflexió sobre l’actualitat. En aquest escrit parleu d’un personatge totalment desconegut per a mi (mercès per la troballa), pel qual m’heu despertat curiositat, no solament perquè fou anarquista i republicà (jo, de moment no em considero anarquista, però sí republicà), sinó per la feina que devia fer com a director responsable de l’hospital d’Eivissa, i més que cap altra cosa pel que deu explicar en el llibre “Metges… o traficants” (segurament exhaurit i no tornat a editar), el qual m’agradaria de llegir i contrastar amb el que publica Teresa Forcades, de la qual en sóc seguidor. N’he detectat, però, un exemplar, d’aquets llibre, en una biblioteca del carrer de sant Pere més Baix de Ciutat Vella de Barcelona.
Tot això bé perquè potser ja n’hi ha prou de fer apologia de les excel·lències de la medicina convencional. El sistema d’assistència sanitari d’Espanya (Seguretat Social) no és sanitari, ni assisteix, ni és sistema. Si alguna cosa fa és tractar les malalties en l’última etapa, o sigui, els símptomes. No li preguntis mai al metge ni a l’especialista quina és la causa o quin pot ser l’origen de la malaltia que pateixes, perquè no té la dirà, bé sigui perquè l’ignora o perquè no li interessa la teva vida i al capdavall només vol receptar-te producte. Recordeu una cosa: el 90% del que es ven a les farmàcies no serveix per a res (això dit per metges amb sentit comú), com a molt et narcotitzarà per eliminar el dolor (la gent no vol patir el més mínim dolor, és clar, som al segle XXI, què és això de patir!, no es pot admetre), sense comptar-hi els ansiolítics i altres beuratges ineficaços que hi ha disponibles. Pel que fa a mi, penso que a partir d’una certa edat hauríem de ser una mica responsables de la nostra salut, i aprendre a conviure amb el dolor.Més aviat és “La cura de descans i Aigua del Carme” que recomana la teva companya de pàgina de la Fura d’aquesta setmana, Agnès Esquirol, el remei que hauríem de prendre.
Recordeu els poetes, en aquest cas faré referència a Jacint Verdaguer, que no enganya mai: “El dolor tot temps / ens segueix com l’ombra: / qui més ne fuig / més a prop se’l troba; / qui no el vol de grat / el tindrà per força”. I sobretot no oblideu mai que el que hi ha als prestatges de les farmàcies és per vendre, / no pas per prendre (això últim és de la meva collita).Com he dit suara, no es tracta d’evitar malalties, analitzar les causes, veure el perquè de les coses, aquí no hi ha negoci: si tens un constipat, una indisposició intestinal, un mal de cap o una grip no demanis com l’has enxampat. Agafa, ves al CAP, o directament a la farmàcia i t’ho resoldran de seguida, a tota pastilla. Ara bé, No et preguntis uns anys més tard per què tens al·lèrgies, per què ets celíac, per què tens constants migranyes, etc. etc. i etc. Ves a saber qui t’ha pegat, o més ben dit, ves a saber si no hi ha una relació directa entre l’excés de medicalització i la munió de problemes actuals en el sector de la salut. En les farmàcies, si ho heu observat, sempre hi ha cues. És un negoci a l’alça. I diria que no pas perquè tinguem més hospitals i centres sanitaris podem presumir de ser un país avantguarda, sinó més aviat un país malalt. Jiddu Krishnamurti deia que no és bo de viure confortablement instal·lat en una societat malalta.
D’altra banda, feu només una constatació, mireu que hi ha al al carret de la compra del personal que passa per la cinta dels supermercats: tot estutxats i menjar super tractat amb E’s, colorants, conservants, estabilitzants… Pràcticament no hi ha res fresc, hi si n’hi ha una mica potser i trobareu enciam de plàstic -perdó, volia dir iceberg- i altres fruites i verdures tractades amb tota mena de porqueries perquè conservin la forma i el color, la qualitat, en aquest cas, ben poc importa. Hi Déu me’n guard d’entrar en el sector de la carn, hormonada i amb antibiòtics fins a més no poder.
Més tard sortiu a caminar pels carrers de Barcelona i us adonareu que l’atmosfera es pot tallar (això ho detectem més els que som de comarques i de tant en tant baixem a la ciutat), respirem porqueria. Si a tot això i sumem les relacions tòxiques amb personal que tractem a la feina (recordeu que de feines només n’hi ha de dues classes: dolentes i més dolentes), la nostra estabilitat emocional trontollarà i les defenses minvaran.Hi ara ja tenim el coctel perfecte. Només cal sumar-hi la por al Covid-19 (enemic invisible que ves a saber si existeix) perquè les nostres defenses baixin encara més, en picat. Fa no gaires anys ens van fer creure que l’enemic era el terrorisme de la Jihad, aquesta possibilitat es veu que ja ha estat massa explotada i ha perdut eficàcia. Els qui en saben, pla bé se n’han encarregat de trobar un altre enemic. Ara, però, ho han fet més bé: l’enemic és invisible. Aquesta sí que és bona!, un dels milions de virus que conviuen a la terra en ha visitat i ens exterminarà! Si us plau, si no som capaços de conviure en l’entorn que ens ve donat, en el que hem viscut sempre, sense morrions, PCR’s, hidrogels, tests d’antígens i tota la parafernàlia muntada al voltant d’una més que possible mentida, de la qual només hi van bé les farmàcies, els poders fàctics, la banca, les empreses de serveis, l’administració, etc. (aquests últims sempre cauen drets), és que no som dignes d’habitar el planeta terra i ens mereixem desaparèixer.
Hi ara us remetré a un text de l’insuperable Joaquim Ruyra (sempre anem a petar als clàssics). Joaquim Ruyra, a Jacobé, fa parlar així al doctor Calvet així: “Senyor doctor! Senyor doctor!, un remei, una medicina!… -No hi sóc a temps. Us heu atipat de metzines durant anys i panys i generacions, i voleu que se us curi en el curt espai d’una malaltia. Aneu-los esperant pla, els miracles!… Lasciate ogni speranza
I per confirmar que no hi ha res de nou sota la capa del sol i que avancem en cercle, us passo un tros d’un article del malaguanyat Pere Calders, publicat a la revista Canigó el 30 de maig de 1981, titulat “Vacunació general”.
Ha passat el temps, però el text és de rabiosa actualitat. L’ull distant de Calders, amb el seu estil sorneguer, permet extrapolar l’escrit amb el suat tema que ens ocupa: el Covid-19. Ja ho hem tractat manta vegada: els clàssics antics fan molta companyia, sense menystenir, és clar, els clàssics catalans contemporanis, dels quals en mamo i en prenc nota.Fins on arribo a saber, i escoltant als que hi entenen -per exemple, Marguerite Yourcenar, Joan Fuster i el mateix Pere Calders, per citar-ne uns quants- després dels grecs pràcticament no s’ha dit res de nou. Aquí va, però, el text de Pere Calders:
VACUNACIÓ GENERAL
“[…] Com que el concepte tradicional del pecat ha anat perdent força, concentren la punteria en les desgràcies materials. Dia rere altre (i sovint dos o tres cops cada dia) ens volen convencer que el que mengem i bevem pot produir càncer, sense comptar les habituts i els vicis petits que no posen l’ànima en perill, però que també maten. Mai no s’obliden de recordar-nos que encara no han trobat el remei definitiu i que, de moment, el que convé és viure amb la por al cos. Ah! però segurament per reblar-ho, també hi ha investigadors de primera categoria que afirmen que la por al càncer ocasiona càncer, degut a intrincats fenòmens psico-somàtics. No ens deixen escapatòria…
Fins i tot un dels moviments més joves i més simpàtics, l’ecologisme, es dedica a advertir-nos que això s’acaba, que som una mena de formiguer ple de formigues mal criades i suïcides.La ciència i la tècnica avancen a grans gambades, a pas de gànguil, i ens esbossen un futur que ens empaita en comptes d’esperar-nos plàcidament.[…] Ens inoculen el terror, des de tots els camps, polítics, econòmics, socials, científics i filosòfics, com si la idea central fos la de mantenir-nos en un estat permanent de pànic. Si no ho han calculat bé hi ha el perill que es produeixi un efecte d’immunització, una vacuna col·lectiva que ens va deixant indiferents i amb posat de tòtils. La gent engega els aparells d’informació a domicili i escolta les catàstrofes de cada dia amb un interès morbós (a vegades amb una íntima exultació). “A veure quina en faran, demà!”, es diu en el moment de plegar i de ficar-se al llit.”
Dic tot això perquè desconfio molt de tota la propaganda que es fa a l’entorn del Covid-19, el qual potser si que existeix un virus més dolent que el de costum, posem per cas el virus de la grip, però no oblidem que cada anys, durant els mesos d’hivern moren moltes persones de la grip, i el percentatge més alt correspon a la gent gran, els més delicats. Aquest any no hem tingut passa de grip, ves quina casualitat! I mentre no donin xifres comparatives de morts amb anys anterior seré molt escèptic entorn del Covid-19. Posem per cas, morts per grip del 2019 i morts de Covid-19 del 2020. Hi veig una mà negra; i per un altre costat un comportament boví de la ciutadania com mai s’havia vist i la gran pèrdua de llibertats que n’esdevindrà. No sé que en penseu.
Per anar acabant faré al·lusió una versió que té del progrés Aldous Huxley, fa així: “La ciència mèdica ha avançat tant que aviat no quedarà ningú sa” I un altre rodolí, no pas de la meva collita, però que me’l faig meu, que diu: “La salut del nostre cos la venen a l’engrós, / i quan l’hem perduda l’hem de comprar a la menuda”. I encara més: “Que el teu aliment sigui la teva medicina i la teva medicina sigui el teu aliment” (diria que és Hipòcrates, un altre clàssic. Em sembla que em repeteixo).
Disculpeu-me, però no he tingut temps de fer-ho més curt.
Salutacions.
Joan Vives-Beneït