El magraner, 43è premi M. Manent, obre amb un agut, bell i lúcid pròleg de M.A. Llauger, que introdueix la lírica de Llavina, amiga del camí i el caminant. Aquí el jo poètic es desdobla en el passejant i pot analitzar el viatge a vista d’ocell: caderneres, cigonyes, voltors, falcons… l’acompanyaran. El minuciós observador forneix d’una plasticitat pictòrica i fotogràfica el llibre.
Les etapes del caminant estan marcades per la intertextualitat de la prosa i el vers, que Llavina domina a la perfecció, com ho feia Maeterlink, poeta, prosista i pintor, dramaturg revolucionari del teatre del segle XX, o com Baudelaire. L’autor coneix la tècnica i la precisió lèxica. Divertits jocs de paraules ens fan somriure i baixar del transcendent. La mètrica és precisa com la de l’admirat Carner: decasíl·labs, hexasíl·labs, rima encadenada o creuada. Lírica popular i trobadoresca marquen el ritme de les passes del passejant.
El magraner és l’amic enyorat, que li ha arrabassat la mort, és un cant a la dona, a l’embaràs, a la vida. S’entrecreuen vida i mort en aquest camí iniciàtic, on la mestra sàvia és la natura. S’acosta a Worsdwoth, Coleridge o, com ell mateix citava en un article, a Jaccottet, que “…vivia retirat en la naturalesa, amb la qual conversava pregonament”. Ell també ho fa, i es mou entre solitud, dolor, incomprensió, bellesa, viatjant de fora endins, on el panteisme d’aquest llibre-viatge és pretext per anar vers ell mateix.
Però el salt del llibre, el canvi, és en el nou to simbòlic, on no només la natura és protagonista, sinó que els pensaments del caminant-passejant esdevenen reflexió, dubte, angoixa, serenor… i el lector/a es mourà entre versemblança, símbol, somni.
Els arbres fidels marmessors en el llibre ens fan present el bosc més simbòlic i oníric. Ara es valdrà de l’espluga, la cova, o d’elements com el mirall, lluny però de Saint Réal. Aquí reflectirà una realitat irreal com si l’hagués traspassada i ens mirés des de l’altra banda. Un bell cel nocturn més que diürn, proper al misteri, cerca la presència constant de la llum, en la foscor. Indrets fantasmagòrics són una nova manera de presentar el poema i ens arriben sense un perquè, de cop som al bosc, o al poble, o al mar.
La mirada més metafísica porta a la reflexió sobre l’ànima; es pregunta, com a Lo somni de Bernat Metge, “Perquè els animals bé que també deuen tenir-ne una de pròpia d’ànima”, com ell, en dubta de l’existència. Un bell sonet dedicat al gat, del cementiri, símbol dels morts, de bruixeria, palesa la fina línia entre mort i vida, “com si només ens departís una paret de fum / que priva sols de veure’ns”, que deia Vinyoli. Les preguntes retòriques en la prosa i el vers ajuden a plantejar les grans raons de l’existència.
El llibre tanca amb la força de caminar endavant, un final obert que ens dirigeix vers el nou llibre acabat de sortir d’impremta, L’anell, bella i imprescindible continuació d’El magraner, on el bosc s’expandeix vers els carrers de “la Ville” de París.
