Fa una setmana que sé que podré fer el que espero de fa mesos. Fa mesos que penso en aquest moment, en les ganes que tinc d’arribar amb la meva bombolla i poder passar un cap de setmana a Sant Quintí. Es preveuen cues, sembla que plourà i tots els elements han plantejat un mal cap de setmana. Però res ens aturarà. Tornem al Penedès, tornem a Sant Quintí i no sabeu amb quina alegria ho farem.
El moment l’he viscut i vist infinitat de vegades. Primer darrere el cotxe que conduïa el pare o la mare, després com a conductor sol, ara pensant que és el meu fill el que es grava al cervell el trajecte. Agafar el revolt i veure la rotonda dedicada a Joan Amades –una rotonda que abans no hi era, clar– i enfilar la recta de la passada –abans rodejada d’ametllers i oliveres, ara amb els polígons industrials que van canviar-li el paisatge i segurament van donar un millor futur al poble, ja que van permetre donar feina i ingressos al municipi. Enmig de la recta veure el radar de velocitat que sembla que només està planificat per multar quintinencs, frenar una mica i passar el doble revolt on tantes vegades has vist cotxes caiguts o encallats abans de poder veure les façanes del barri de la Bòria. I sentir que ja ets a Sant Quintí. Seguir la carretera i tombar a Joan Sardà i poder dir que ja hem arribat a casa.
És un gest simple, un camí que he fet durant anys i al qual no li donava gens d’importància, fins fa un any. Sortir de Barcelona i anar a Sant Quintí. Sé que aquesta visió és única i alhora segur que tothom que ha viscut fora comparteix mil i una històries similars. Que aquest cap de setmana molts reviuran de manera similar però alhora única. Serem molts els que tornarem a voltar pel nostre poble mirant i elogiant aquells elements que un dia van ser habituals i als quals el temps d’aïllament i la pandèmia han permès donar l’excepcionalitat que es mereixen. Aplaudirem les millores, comprarem als comerços habituals i anirem a esmorzar o a dinar a bars i restaurants (Miquel, ves preparant l’entrepà, que vindrem a esmorzar). En tenim ganes i tot valdrà la pena.
Sabem que la pandèmia ha estat i seguirà sent dura, no s’arreglarà res aquest cap de setmana i segurament hi haurà una certa sensació de culpabilitat vinculada a dades de l’evolució de la covid, i patirem acudits sobre “camacus” fugint de la ciutat després d’estar tres mesos amb confinament perimetral. Però tot valdrà la pena. La cua al peatge de Martorell la donem per amortitzada i gairebé la mastegarem i la gaudirem com si la trobéssim a faltar.
Perquè aquest cap de setmana superarem el confinament perimetral i podrem recuperar família i amics, saludar-los i mirar-los als ulls, i gaudir d’allò que donàvem per descomptat i que no vam valorar fins que ens va faltar. Tornem a Sant Quintí i el mirarem amb millors ulls que mai.