El pintor Vasili Kandinsky és l’autor del tractat L’espiritual en l’art (1911). Hilma af Klint l’havia precedit, però, en aquest tipus de pintura abstracta, si bé no va ser fins dècades després, concretament als anys 80 del segle XX, la seva obra va ser coneguda. Havia romàs en l’anonimat.
Hilma af Klint va néixer a Solna, Suècia, l’any 1862, i va morir l’any 1944. Va formar part de la primera generació de dones europees que van poder fer estudis d’art a la universitat. Al principi va pintar obres d’estil naturalista d’una bellesa subtil, el primer pas per donar a llum una obra creativa que es distingiria per l’ús dels mateixos colors pastel en unes composicions geomètriques en les quals emergeix el seu món interior, visionari, i que en algun moment, salvant les distàncies temporals i d’estil, recorden les visions de l’abadessa Hildegarda von Bingen del segle XIII.
No és d’estranyar, ja que Hilma af Klint es va interessar per la teosofia. Va aprofundir en el món esotèric que alena en totes les religions. La teosofia, molt de moda en el tombant dels segles XIX i XX, va ser el principal motor creatiu de Klint, que va dur a terme unes creacions pures i instintives que, no obstant això, apareixen amb una espectacular harmonia cromàtica i geomètrica. Ben diferent de les obres de la mèdium Josefa Tolrà, les obres de Klint són reposades, mil·limetrades, d’una contenció prodigiosa. Klint pintava a posteriori de les sessions espiritistes que feien amb el grup d’artistes Les Cinc. Aquestes dones estaven interessades en la metafísica, l’espiritualitat, la qual cosa es mostrava en unes obres no figuratives en el sentit clàssic, el seu art transmetia idees espirituals.
Abstracció i misticisme impregnen les obres de Hilma af Klint. Autora d’unes 1.400 obres, mai no les va exposar aconsellada per Rudolf Steiner, famós filòsof de l’època que li va dir que “el món no estava preparat encara per entendre-les”. Cert quant a contingut simbòlic, si bé les obres de Klint poden ser contemplades des d’un punt de vista estètic: encomanen serenitat per l’equilibri entre les forces contràries, pel diàleg entre la dualitat de l’existència entre els binomis masculí/femení, terrestre/celeste, llum/foscor.
