La llegenda, al contrari del conte o la rondalla, té com a principal missió centrar el lector, o l’oïdor, en l’assumpte de la narració; els protagonistes estan al servei de l’assumpte sobre el qual s’informa, de la “lliçó” que se’n pot extreure. Contràriament, al conte o la rondalla, i també a la novel·la, és la interrelació dels personatges qui “crearan” l’assumpte que es narrarà. Vet aquí la diferència entre conte i llegenda. La historicitat dels assumptes que tracten ambdós gèneres és una altra qüestió.
Al Penedès coneixem tres llegendes que són una bona mostra d’aquesta estructura literària (literatura oral): la llegenda de la bruixa de la Mata, la de la filla de Can Fàbregues i la del pas de la Mala Dona. En totes tres l’assumpte és la part essencial de la narració: el rol de la dona en la societat antiga (que en molts casos caldria dir que dura fins avui). Les tres llegendes tenen com a protagonista la dona: una bruixa, una dona d’aigua o fada i una malcasada. La intenció principal de totes tres llegendes es basa a posar de manifest (relatar) la marginació amb què la societat contemplava i castigava les dones: massa saberudes (la bruixa), massa belles (les fades), insatisfetes (les malcasades). La llegenda, però, mai no pren partit, no alliçona; simplement descriu els esdeveniments i els dona a l’oient, o lector, senzillament com a “fets que passen”. Després de sentir-les, serà la discreció de l’oïdor qui en traurà conseqüències i ho acceptarà amb fatalitat o hi reaccionarà amb indignació o pietat. Si la llegenda (no qui la narra o escriu) prengués partit, per un cantó o per l’altre, aleshores perdria la categoria de llegenda per entrar en la de conte o novel·la, o de relat llegendari, una categoria que es fa pas entre els dos gèneres.
Una altra característica de la llegenda és que –potser per fer-la més digerible– els seus protagonistes sempre tenen un caràcter extraordinari, són bruixes, fades o dones molt desventurades, i l’escenografia se situa sempre en algun paratge meravellós: la nostra bruixa vivint a l’empara d’un arbre gegantí –la Mata (llentiscle) de Sitges–, la fada prop d’una font o pèlag –la font de Llinars, a Font-rubí–, la dona desventurada prop d’un dels estimballs més característics de la contrada (el pas de la carretera de les costes que duu aquest nom).
Ara ens caldria conèixer les tres llegendes: La bruixa de la Mata, La filla de Can Fàbregues i El pas de la Mala Dona. Com que no hi ha més espai, ho deixem per a un altre article, en què intentarem fer un resum de totes tres.
