El darrer llibre de pomes de Teresa Costa-Gramunt és un present per al lector. Recorren els cinc apartats aquests temes: L’estel i la llum en la primera part, el temps en la segona, el compromís social i polític en la tercera, l’espiritualitat i el retrobament íntim en la quarta, i tanca un epíleg de l’autora, tot i que totes es retroalimenten.
Oriol Pi de Cabanyes, en el lúcid pròleg que precedeix el llibre, ja ens parla de l’obra com a “transcendència en clau d’espiritualitat”, aquest transcendent parteix, però, de la vida amb majúscules.
La força dels versos, potents en imatges, es va construint amb la bellesa dels dibuixos de l’admirada Adelaida Murillo, que sap captar amb tendresa i profunditat el pensament de la poeta. Com en altres dels seus llibres, l’autora beu de la vida mateixa i l’eleva al sublim. L’estrella, ja en el títol de l’obra, omple de simbologia els versos i esdevé guia i llum (un altre eix clau) per al lector, però també s’atura en el sigillum davidis i en com ha estat vexació per al poble jueu.
En aquest cant a la vida gira els ulls vers ella mateixa, la pròpia infantesa, els records dels avis, dels pares, com un tribut a allò que som i d’on venim (el paisatge penedesenc de vinyes i raïm). Ben lligat amb això excel·leix el domini del pas del temps…: “tots els dies són bons si en el cor hi fa bo”. L’instant de felicitat i de dolor, la simfonia de veus que ens acompanyen mentre vivim, la natura, el groc de la mimosa, el blanc i el vermell de la rosa (un dels símbols dels Medicci), tot s’integra en el magma de la seva poètica.
Els referents bíblics i mitològics van construint el llibre, tal com li agrada a l’autora de fer-ho (Venus, Adam, Eva, el paradís). I l’ànsia de coneixement, “vull saber”, que li ve de les coses de fora i de l’agudesa de mirar endins perquè té molt clar que la vida és un aprenentatge que ens porta a la mort, a la “llum”, com Dant que veu Déu en la llum i en el camí que li ha mostrat Beatriu. Saviesa, misticisme i llum en l’engendrament de Maria, que els pintors flamencs i italians van copsar tan bé en el Renaixement, així la bellesa en els versos, així en l’anunciació de Fra Angelico.
Rica en metàfores com les del poema “El davantal de la vida”, anàfores i repeticions van configurant la cosmogonia del llibre i es va omplint de referents i de compromís amb el país: el record de la guerra, els atemptats amb segell potser de crim d’estat, la presència del jo i de l’alteritat que sap transformar en filosofia poètica. Una obra més que mira cap a la llum, que va forjant, la seva encisadora lírica, plena de mestratge.
