Fa un parell de dècades semblava que això dels bancs i les caixes era un gran negoci. De mica en mica anaves trobant noves sucursals a cada racó o cantonada cèntrica del municipi amb les seves ofertes i promocions en hipoteques similars. Era el moment en què tot anava endavant, encara que la majoria de gent vivia del crèdit o del finançament. Però això era una cosa que anava per dins i no es veia gaire.
Fa uns 15 anys, amb el principi de l’absorció de caixes i bancs per part dels seus germans més grans, la cosa s’ha anat reduint dràsticament fins a quedar actualment gairebé en uns serveis mínims en moltes localitats de casa nostra. Un exemple clar és al Vendrell, on el BBVA, entre altres, va absorbir la nostrada Caixa Tarragona. Ara només hi ha una sucursal al centre del municipi, fent passar a la història les més de dotze que entre una entitat o altra formaven part d’aquest teixit bancari del municipi. Tots els que abans estaven repartits en una desena d’oficines, ara s’han de trobar fent cua al mateix caixer perquè, evidentment, el tracte directe que et van donar quan et van oferir la hipoteca ja no el tenen, si has d’anar a treure uns quants diners per passar la setmana. T’has d’entendre amb aquella màquina que és l’últim reducte del banquer de tota la vida, que era com el confessor de casa o el coaching per tirar endavant les finances familiars. Si vols anar de creuer o tens somnis més elevats, ja podràs passar a dins a negociar el preu per arribar als teus somnis.
És molt trist tot el que està passant amb aquesta espècie protegida que són les oficines bancàries. Sort en tenim dels caixers que encara mantenen el tipus. És un dels pilars de molts municipis petits. Per anar a buscar diners havies d’anar a una ciutat més gran a fer cua, a veure si aquell dia hi havia sort. A veure quant durarà tot això perquè els diners en metàl·lic, com les cabines de telèfon, tenen els dies comptats.
