Els que fa més de 30 anys que anem a treballar a 50 quilòmetres de casa ja estem acostumats a matinar, a les impuntualitats de Rodalies i a perdre, mínim, 3 hores cada dia, d’anada i tornada. Al que no t’acostumes mai, ni com a treballador ni com a ésser humà, és al fet de tenir un cap despòtic i maltractador.
Des de fa vora dos anys tot ha canviat a nivell mundial, els confinaments –que no sabíem ni que existien–, la pandèmia –qui ho hagués dit, en ple segle XXI?–, les vacunes i el teletreball –que no pensàvem mai que arribaria.
El teletreball ens ha obert una finestra a una nova perspectiva, a demostrar que, en la distància, també es pot treballar pels avenços tan grans de la informàtica; però també ens ha fet veure que ho podem fer sense “tenir a sobre del clatell” la supervisió del teu cap –i més, si és despòtic, maleducat i maltractador. En aquest cas, la persona no té ganes de tornar al seu lloc de treball; el maltractament continua –tot i que ha intentat de tot per solucionar-ho– però amb la distància… tot es veu diferent, més diàfan, més suportable.
El teletreball, com a tal, hauria de ser optatiu –s’ha demostrat que, tot i que es fa tot a distància, no deixa de ser eficient–, i no basat en una normativa massa general i despersonalitzada. Llavors, egoistament, malgrat el nombre tan elevat de malalts, hospitalitzacions i defuncions que ha portat la covid, prefereixo el teletreball. Tot i que, com diuen, “ha vingut per quedar-se”, m’hauria estimat més que hagués vingut per un altre motiu.
I la gran polèmica és: escollir el teletreball per convicció, per comoditat, pel covid, o per tenir cura de la teva salut mental arran d’un abús de poder per part del teu cap? Aquí està la qüestió.
Antònia Chacón Gálvez
Vilafranca del Penedès
