Només que cadascú tingués cura del seu jardí…

Fa uns quants dies, el flamant cap dels Mossos d’Esquadra era entrevistat a Catalunya Ràdio. Em va semblar una bona persona, intel·ligent i propera, i contestava pràcticament tot el que li preguntaven (cosa que no es veu gaire sovint i que encara té més mèrit, amb l’enrenou que ha provocat el seu nomenament)…; en fi, em va agradar. Però, tot i fer servir un registre lingüístic adequat i correctíssim, no parava de repetir la paraula comanaments, un error ben estès en comptes de comandaments. Diria que deu ser un cas d’hipercorrecció subconscient. Deu sonar més catalana, la paraula, perquè s’allunya més de mando…

Tot això em va portar a pensar –una vegada més– que la nostra llengua s’enriquiria molt només que cadascú posés una cura atenta al seu vocabulari específic. És a dir, que tots els mossos es preocupessin només de dir comandaments en lloc de comanaments, agressió en lloc de agresió, càrrega policial en lloc de carga policial, etc.

I que els mossos sentissin infermeres i metges dient malaltia per enfermetat, una dosi per una dosis, sèrum per suero, etc. I que els treballadors de les ferreteries diguessin cargol per tornillo, trepant per taladro (o taladre) i –tant de bo– volandera per arandela. I els historiadors, període per periode…

I que mestres, professors i periodistes ho diguessin tot bé, això sí…

Mireu, no parlo de coses utòpiques ni impossibles; tal com he repetit a bastament des d’aquestes pàgines, el més important és l’actitud. El dia 1 de juliol de l’any 2019 l’operari que ens fa el manteniment de l’ascensor –colombià de naixement, però amb un deliciós i modèlic accent lleidatà– ens va deixar anar, quan li vam preguntar per la causa de l’avaria: “Era un amortidor…” Li ho vaig fer repetir. Us ho asseguro, va dir amortidor i no amortiguador. No cal que digui res més, oi?

No puc exigir gran cosa més: els qui mirem de polir i enriquir la nostra llengua som cada dia més acusats de puristes (amb un to i una insistència que cada cop sembla més un insult). Però ¿no us sembla que això que proposo és demanar ben poc per –teòricament i utòpicament– aconseguir molt?