Un dels pilars de la nostra societat són els voluntaris, que sempre han tingut un paper molt destacat perquè les empreses responsables no poden arribar arreu. Llavors, a partir d’aquí, s’ha fomentat aquest exèrcit de formigues silencioses que ha de procurar arribar allà on no arriben els altres. La gran majoria ho fan sota el paraigua d’unes entitats que són les que coordinen els seus esforços per treure’n el màxim rendiment. La pandèmia també va ser un gran cop de maça sobre aquesta munió de persones que en els seus moments lliures anaven a cuidar persones, a ensenyar a cosir, a ensenyar idiomes i a comprar aliments i productes bàsics per a aquells que no podien sortir de casa.
Per a les grans empreses públiques i privades, el més fàcil és donar un grapat de diners a aquestes entitats perquè posin el material, i aquests professionals gratuïts s’encarregaran que tot això funcioni, encara que de cara a la galeria massa cops no s’ha donat el protagonisme que mereixen a aquestes persones que fan una gran tasca social des del seu anonimat. Molts cops s’ha deixat de banda aquestes persones que a l’hora de la veritat són les qui han tret les castanyes del foc en les situacions més dramàtiques.
Hi ha molts voluntaris que, òbviament, ho fan quan ja estan en edat de jubilació, però també n’hi ha altres que porten a terme al llarg de la seva vida laboral la seva tasca gratuïtament, perquè no hi ha diners per poder sufragar una part dels seus serveis. Molts cops aquesta dedicació té un punt de “vici” en sentit positiu. Un dia els van dir que no, i no han tornat a preguntar si hi havia alguna oportunitat de veure compensat amb diners el seu esforç. S’ha fet un ús abusiu d’aquestes persones. Els polítics han preferit dedicar diners a imatge o publicitat de les seves heroïcitats en comptes d’ajudar aquests voluntaris per una feina que perfectament podria ser remunerada. Potser un dia les coses canviaran, però mentrestant toca remar en silenci.
