Soc al bar

0
280

Cada individu és una varietat de la seva espècie: això és el que veig des de la barra del bar on recolzo els meus neguits perquè descansin una mica. Aquest és l’espai en què poso en pràctica una cosa molt difícil d’aconseguir –per a molta gent–, això és, no fer res. Per a mi és millor que anar al psicòleg, i molt més econòmic; és la porta d’entrada als minuts i hores més intel·lectuals del dia, perquè s’hi altera el temps, perquè tot queda suspès a l’aire, com el fum d’una pipa que crema més a poc a poc que no pas corren les agulles del rellotge.

Però tinc una conditio sine qua non: ha de ser un bar cutre. Aquella mena de bars on hi ha clients assidus que s’hi troben més bé que a casa –i no troben l’hora de tornar-hi-–; on les grans ambicions i vanitats sempre queden a sota la taula; antres en els quals estar assegut tot sol no estranya ningú ni atreu cap esguard curiós; on potser, si hi tornes, sovint pots esdevenir algú més que un client anònim i fins i tot puguis sentir el teu nom. M’agraden aquesta mena de bars. Certament, no hi brilla gaire el gust estètic ni l’ordre, i precisament deu ser això que m’atrau, com el caos de les ciutats de l’Orient Mitjà. No són llocs tocats ni posats. L’olor de fregit no m’ofèn, ni la del tabac, ni la de suat que algun obrer escampa: són les flaires de les vides senzilles, com la meva.

A voltes hi ha persones perdudes, assedegades de companyia, contentes de passar l’estona entremig d’altres ànimes errants; homes i dones que no callen ni saben parlar sense cridar, i altres que només miren en silenci com els vianants i els instants s’escolen carrer avall; jugadors enganxats a una màquina escura-butxaques a qui els afalaga l’esperança de guanyar alguna cosa.  Alguna vegada que he oblidat el moneder a casa, hi he pogut quedar a deure, cosa que em recorda els botiguers d’antuvi que entomaven sovint –o massa sovint– paraules com ara “apunta-m’ho, sents?”, i deixaven anar l’esperat “ja ho trobarem”.

I de cara a les hores fosques, la imaginació imagina de nit allò que no es troba de dia. En alguna taula les llàgrimes, germanes dels somriures, brollen com sang de l’ànima. El goig i el dolor jauen al mateix llit, i, segons com, un ocupa més lloc que l’altre. Tanmateix, del còctel de la pena se’n pot treure algun plaer: s’hi assaboreix el fet de deixar-se anar sense oposar fatigosa resistència al vent inhòspit que se’ns endú.

Bars decadents que xuclen endins persones decadents (que farien de bons models d’aquells pintors de finals del segle XIX).

Tots vivim en el fang, però alguns mirem les estrelles amb una copa a la mà, i això ens les dibuixa millor.

FER UN COMENTARI