James Joyce té fama d’autor difícil, i no diré que sigui senzill, però una bona manera d’introduir-nos en la seva obra és començar per Retrat d’un artista adolescent, traduït per M.T. Vernet i editat a Edicions 62, amb una presentació de Joaquim Mallafrè. Descobrir aquest text és endinsar-se en el gran llegat literari d’Ulisses.
Publicat per capítols a la revista The Egoist (1914-1915), se’n va fer un llibre el 1916, i el 1964 a Nova York se’n va fer l’edició definitiva. Estructurat en cinc parts, parla del naixement, la infància i l’adolescència fins a la joventut del protagonista, Stephen Dedalus, que és, l’alter ego de l’autor, i un personatge que trobarem a l’Ulisses.
La vida a l’internat, l’educació jesuïta, la sexualitat, l’enamorament, el passat familiar a Cork –de família benestant a humil– i la vida religiosa (penediment d’una etapa obscura als barris baixos de Dublín) són temes que van traient el cap, mentre va planant la reflexió a partir d’autors (els clàssics, romàntics com Shelley, medievalistes com Sant Agustí i Sant Tomàs) que aniran construint el primer pòsit literari de l’autor.
El llibre és, també, la cerca per conèixer-se a si mateix juntament amb un sentiment de mancança d’amor, les reflexions amb els companys universitaris, el seu trencament amb la religió (“No volem cap Déu per a Irlanda”), la mare, Irlanda, la societat burgesa i catòlica, “l’alcoholisme endèmic i la misèria” que li farà dir: “miserable illa deixada de la mà de Déu”. Apareixeran personatges com Hutchinson Grattan o Parnell, vinculats a la voluntat de treure’s el jou dels anglesos. S’albirarà la voluntat de ser un escriptor excel·lent amb les reflexions del que ha de ser la bellesa i l’art: “L’art és l’ordenació que fa l’home sobre la matèria sensible o intel·ligible, envers un fi estètic” (Plató), “la bellesa és l’esplendor de la veritat” i sant Tomàs (“tres coses són necessàries per a la bellesa: la integritat, l’harmonia, i la claredat”). La conclusió serà l’autoexili per crear el propi projecte d’art, la creació literària.
L’estil es mou entre el monòleg interior, l’estil indirecte lliure i la tercera persona… i ja apunta maneres del que serà el llegat literari posterior. El llenguatge és ple de cançons i rondalles populars, refranys, frases fetes i la presència del llatí, amb un domini únic de la llengua anglesa, “tan coneguda i tan aliena, sempre serà per mi una llengua apresa”. La novel·la culmina amb la decisió de desenvolupar les seves habilitats literàries lluny d’Irlanda. Sens dubte, una guia per a la prosa joyciana.
