Com més vella em faig, més esquerpa em torno. Fins i tot puc dir que vaig passar la pandèmia la mar de bé, atès que no vaig enyorar gaire d’estar amb gent. Sí, ja sé que l’home és un ésser social, però, francament, la societat ha esdevingut un monstre afamat que amenaça tothora de devorar aquells xais esgarriats, els que rumien massa, els que viuen més al marge, els rodamons, els captaires de generositat i consol, els que van amb el lliri a la mà. Doncs vet aquí que, en aquesta marea, s’ha posat de moda –i s’ha imposat– l’insolent imperatiu a tall de salutació final “Cuida’t”. M’ho pot etzibar un conegut que he trobat al carrer i amb qui he intercanviat tot just quatre frases blanques com l’escuma de l’onada que de seguida desapareix i no deixa ni rastre.
Com deia Joan Fuster, soc una perpètua convalescent dels meus prejudicis, i segons què em diuen ja faig creu i ratlla.
“Cuida’t”, un mot ben clar, massa. De fet, com més equívoques són les paraules, més faciliten la convivència. No sé quines coses àtones, aplicables a tot i a tothom, m’ha dit aquest conegut a la cantonada. Però ni una mirada als ulls, ni un accent en la veu, ni un gest en les mans que em penetrés pell endins. Les paraules són com les fulles: quan més abunden, rarament es troba massa fruit a sota, o sentit. I mai sabem gran cosa de ningú. Ja és prou difícil seguir la pista d’un mateix. Quan es tracta d’altres persones, no en tenim la més remota idea.
Cegament agosarat i indiscret “Cuida’t”. He estat víctima més d’un cop d’aquesta frase que se’m fa tan odiosa, una d’aquelles per quedar bé que queda malament; una d’aquelles políticament correctes que rebo humanament erma. Sembla una nimietat, una cosa fútil, però crec que amaga un pinyol de perversitat sense que els usuaris se’n facin el càrrec.
No et pregunten com estàs ni com et trobes. Això sí, “cuida’t”. Sis lletres que em resulten frívoles, llunyanes, indelicades i fins i tot cíniques. I, a més a més, per afegir més carn a la graella, em carreguen amb un imperatiu quan potser ja no estic fina, i quan més voldria que estiguessin per mi em planten una ordre buida i sorda. Si estàs fotut, esperes comprensió i consol, que res no tenen a veure amb mots estèrils. El que em diu “Cuida’t”, amb la darrera lletra ja s’ha tret de sobre qualsevol pes empàtic i m’ha encomanat a mi la feina.
D’altra banda, hi ha encara un altre aspecte que put en aquest verb: es diu com si el responsable de trobar-se malament fos un mateix que ha negligit els mínims d’atenció personal que calen. I si fos així, què? Aleshores ja no es tindria dret a la cura i l’atenció per part dels altres? Qui gosa fer de jutge? Quants mals ens assetgen malgrat tots els miraments? Quants mals arriben sense avisar, com sorpreses del fat?
Com diu el meu car amic fra Quim Recasens, tothom es manté sempre a distància de tot mentre que Jesús sempre estava disposat a bullir amb tots els cigrons de l’olla.
