Després d’unes vacances no previstes, motivades per una feina extra, reprenem la publicació d’aquests articlets mensuals que prediquen al desert que envolta la nostra estimada i malmesa llengua.
Hi ha unes quantes –bé, moltes– paraules que molta gent –bé, gairebé tothom– pronuncia malament per culpa de posar la síl·laba tònica on no toca. Per exemple, hem de dir futbol (no fútbol), perquè és un mot agut, no pas pla; hem de dir míssil (no missil), perquè és un mot pla, no pas agut; hem de dir pneumònia (no pneumonia), perquè és un mot esdrúixol, no pas pla.
I així, en molts altres casos (la forma correcta, sempre davant): alfil/àlfil, hoquei/hóquei, interval/intèrval, iber/íber, zenit/zènit… (que són mots aguts); atmosfera/atmòsfera, policíac/policiac, medul·la/mèdul·la, omòplat/omoplat, intèrfon/interfon, Ucraïna/Ucrània… (que són plans); diòptria/dioptria, elèctrode/electrode, èczema/eczema, olimpíada/olimpiada… (que són esdrúixols). No cal dir que la influència del castellà, en aquest tema, és abassegadora.
Sort, encara, que la majoria són paraules molt tècniques o que fem servir en ocasions comptades. Alguns d’aquests casos m’han ocasionat disputes enceses, per bé que no volgudes: hi ha un historiador vilafranquí a qui admiro profundament i que, com tantes altres persones, sempre diu periode en comptes de període. Mira que parla bé, eh, molt bé, però no hi ha manera, i quan li ho faig veure, m’engega a pastar fang. En una excursió a Font-romeu el 2019, alguns amics de la colla em van engegar encara més lluny quan els vaig fer notar que havíem de dir termòstat i no pas termostat…
Us en recordeu, quan tothom deia textil per tèxtil i reptil per rèptil? Ja fa anys, d’això… Però es va combatre amb tant d’encert –potser didàctic, sobretot– que a hores d’ara ja gairebé tothom ho diu bé. O, almenys, ningú no se n’estranya. Doncs això és el que hauria d’acabar passant amb totes les altres.
És en aquest context que fa temps que m’intriga el fet de veure Grífols i Grifols indiscriminadament; bé, potser no, indiscriminadament, perquè filant prim he observat que, quan els mitjans de comunicació parlen de les persones d’aquesta família, hi posen accent i, en canvi, quan parlen del gran complex empresarial farmacèutic que regenten –crec que amb molt d’encert i amb una consideració social i humana exemplars, que una cosa no treu l’altra– ho fan sense. Com que no en treia l’entrellat en cap diari ni en cap pàgina web, el dia 27 d’octubre em vaig decidir a telefonar a l’empresa. Em va contestar una senyora o una noia molt amable, que, malgrat això i després de fer-me esperar una mica, em va dir, literalment: “Perdoni, però per política d’empresa no tinc autoritat per a dir-ho.” “Però escolti, no li demano pas res que sigui secret ni mal fet…”, li vaig replicar de la manera més educada de què vaig ser capaç. Però ella em va repetir la mateixa justificació.
És estrany, oi? No vull fer cabal de cap de les interpretacions que se m’acudeixen, perquè no sé quina és més rocambolesca. No sé si algú de vosaltres, amables lectors, m’hi podria ajudar…
