Fa uns dies ens vam creuar pel carrer amb un amic. Em va comentar que llegia regularment els meus escrits, que li agradaven, però que jo sempre veia el got mig buit. És important –em deia– veure la llum, perquè si no ho fem, ens quedem sempre en la tenebra, en el pensament fàcil. No vam poder parlar, tots dos anàvem apressats, però jo, mentre caminava, hi anava donant voltes.
Certament, em mostro crític amb el que considero una actuació injusta, però alhora intento mostrar l’altra cara de la moneda: la voluntat de defensar els drets, de no claudicar per relaxació, deixadesa o passotisme, de procurar ampliar-los perquè els drets són un objecte costós i valuós que tenim en dipòsit i que hem de transmetre a les properes generacions. Quan destino hores i hores a preparar i fer els escrits no ho faig per defensar els meus drets, ho faig perquè tinc molt present la generació de la meva filla i de les meves netes: això és quedar-se en la tenebra? Aquest és el pensament fàcil? El meu concepte de “pensament fàcil” és molt diferent.
El got mig ple, o quasi ple, o ple, ens el donen constantment els mitjans de comunicació obedients a qui els paga, ens “venen” una imatge de la realitat passada pels seus miralls interessadament deformadors. I repetint-la una vegada i una altra acabem per creure que aquella imatge és la realitat. Qui ens recorda que hi ha una altra visió que també ens hauria d’arribar, però que els mitjans de comunicació no volen recollir?
Ens diuen que les pensions s’actualitzaran segons l’IPC, però callen que és un IPC de laboratori, el mitjà, i que el real, el que ens trobem pel carrer, se n’aparta quasi un 6%. Ens diuen que a les empreses de l’IBEX, els sous han augmentat un 2%. Però no diuen que els guanys d’aquestes empreses han crescut un 22%. Ens diuen que el cost de vida ha baixat, però amaguen que això és perquè al novembre cal fixar l’índex que pot marcar la negociació de pensions i sous, i que més endavant els preus recobraran el seu nivell abusiu.
Es pot pensar que sense aquesta informació alternativa viuríem més tranquils, amb més llum: no és aquest el pensament fàcil? No es tracta de restar sempre en la queixa o enterbolir permanentment els dies amb reflexions que, a còpia de reiteratives, poden esdevenir negatives per a la persona. Però tampoc es tracta d’amagar el cap sota l’ala i creure que el perill ha desaparegut. Cal insistir, persistir i no resignar-se, si volem defensar i ampliar els drets socials.
Però, per què “sempre veus el got mig buit”? Possiblement perquè si un dia queda buit del tot, no puguis dir “com ha estat això? Si ho hagués sabut…”.
