Escriure, es diu, és explicar-se les coses un mateix, o bé intentar conformar els diversos mons al propi món. Un cop aconseguit aquest procés dialèctic es passa a narrar-lo a un tercer, el futur lector. El primer període del procés és interioritzat, cerebral, inofensiu. En un següent estadi és quan entra en joc el procés fabulador; apareix la interpretació del que s’ha observat, en forma de no-tota-la-veritat o, si voleu, d’afirmació conscient d’una cosa que no correspon a la vulgar realitat, que és com defineixen la mentida la majoria de diccionaris. Això referint-nos als gèneres artístics, és clar; sense voler entrar, per no caure en la vulgaritat, en el terreny del periodisme o de la historiografia.
Un clau en treu un altre. És virtut prou humanitària anar sempre amb la veritat penjada als llavis? Veracitat i veritat són termes idèntics? Signifiquen el mateix? No ho crec així. Els entusiastes de la veritat, els virtuosos de fer patent la crua realitat em fan més por que gràcia. Hom pensa que a través de l’exercici de l’aproximació a la veritat (no de l’engany), sovint es pot arribar a un coneixement de la realitat ben acceptable; recordem l’adagi que assegura que un clau en treu un altre. Així, amb l’ús del dubte i la incertesa (graus menors de mentida) es pot arribar a extreure un punt de veritat que, amb la insistència per la veritat crua i descarada, mai es podria arribar a esclarir; perquè a voltes la veritat és tan ordinària, tan agressiva, tan depriment, que val més, si no ignorar-la, almenys desarmar-la, o confinar-la a la presó dels records bromosos. Jo, tot i que els psicoanalistes puguin opinar que aquesta mena de processos creen traumes que tard o d’hora passen factura al nostre seny, vull recordar que Goya opinava que els somnis de la raó també creaven monstres.
Fa un cert temps, en algun periòdic, vaig llegir que el dramaturg valencià Sanchis Sinistierra opinava que “per molt talent que pugui assolir un escriptor, en origen, l’impuls que el mena a escriure és sempre la incapacitat d’expressar-se d’una altra manera més natural”. A pesar d’aquest mancament que, segons Sanchis, propiciaria irreparablement la creació literària, caldria assumir, calculo jo, que alguns personatges ho hagin fet per traspassar a la humanitat concepcions intel·lectuals que han previst que es trobaven en perill de desaparèixer. En aquests últims casos podríem atribuir-ho a una voluntat de transcendència, fins i tot de redemptorisme; hem de reconèixer que l’artista, sovint, arriba a caure en la vanitat −a vegades fonamentada. Però l’hàbit de no dir tota-la-veritat no ha de ser essencialment pervers; dins la nostra societat són (som) corrua els amics d’allò tan cristià de la mentida pietosa. En canvi, sí que es pot arribar a la perversió i a l’escàndol a través d’un exercici de la veritat com a valor excloent.
