Primavera, el darrer llegat líric més important de Verdaguer, és un poema que roman ocult quasi cent anys als arxius de la Biblioteca de Catalunya (es troba el 1995 i el 2013 es publica en l’obra completa).
Ran d’aquest fet, s’acaba de publicar a Quaderns de la Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris (UV) l’assaig que ha fet l’intel·lectual i estudiós de l’obra de Verdaguer, Joan Requesens Piquer. És ell qui fa la troballa d’uns manuscrits del poeta on hi ha fragments de la famosa novel·la romàntica Titan, de J.P. Richter, i del poema El pelegrí, de L. Uhland, i vet aquí com comença una brillant investigació sobre la influència d’ambdós a Primavera. El fruit de la seva ingent tasca és el llibre J.-P. Richter, L. Uhland. Fonts i significació de Primavera de J. Verdaguer.
Aquest poema testamental de Verdaguer no parla de misses ni sermons, sinó del seu amor per la poesia i la voluntat de perdurar com a poeta entre nosaltres i no com a religiós.
Verdaguer el presenta als Jocs Florals de 1896 amb lletra d’altri. Eren mals temps per a ell, i no guanyà perquè el Consistori, presidit per Narcís Oller, no va captar, o sí, que Verdaguer els acarava a la contradicció, encara actual, entre el nostre passat i el futur, i per por a les crítiques del bisbe de Vic.
En fi, el poema primer es va editar amb el títol Pomerola, que per al nostre poeta significà l’arbre-santuari, on dins les seves branques plenes de flors, en plena adolescència, s’enamorà de la poesia. Una bella imatge d’una pomera de G. Klimt, junt amb imatges dels manuscrits comentats, il·lustren el llibre.
La poesia d’Uhland és plena de balades populars i d’amor als més desvalguts, i la narrativa de Richter et transporta vers el somni, vers l’ideal romàntic des de la novel·la. Fàcil, doncs, que seduïssin Verdaguer.
L’assaig fila prim en el lèxic verdaguerià i hi analitza la presència dels diminutius, de mots com arpa, lira, llaüt, cítara i, per descomptat, trobador, que confirmen aquesta tria de Verdaguer per la lírica i manifesten que l’èpica ha quedat lluny en aquesta etapa final de la seva vida. D’aquest paisatge lèxic s’assenyala també la importància d’arbres com el lledoner, que després canviarà en un altre manuscrit pel mitològic llorer amb connotacions clàssiques, que no cristianes.
Ara, doncs, podem llegir el llegat darrer de Jacint Verdaguer amb la mirada crítica i erudita de la bona feina de Joan Requesens Piquer. Llegim i recuperem el Verdaguer líric, ocult enmig del mar dels manuscrits del poeta.
