Els manescals eren les persones que tenien cura de les malalties de les bèsties, els veterinaris medievals. Aquest ofici anava lligat al de ferrador fins a les acaballes del segle XVIII.
L’origen de la manescalia medieval es troba en els ferradors que, proveïts d’un bagatge mèdic, acabarien per especialitzar-se cada vegada més en la cura dels equins fins a esdevenir professionals de gran consideració entre determinats sectors de la societat, sobretot a l’àmbit urbà. A Barcelona, formaven un dels braços del gremi de ferrers. A Vilafranca els tenim també junts amb els ferrers dins la confraria de Sant Eloi durant la baixa edat mitjana.
Les competències de ferrers i manescals es confongueren durant tota la baixa edat mitjana, perquè uns i altres ferraven equins i els guarien de les malalties. La incorporació del terme manescal era sinònim de progrés econòmic i social, molt més que el de ferrer.
Efectuaven les seves activitats en ple carrer, davant mateix de l’obrador. Una mena de vela o tenda, que se sostenia amb dos pals encastats a la paret de l’edifici, servia per fer ombra i protegir els clients, els animals. Havien de ser capaços de solucionar els problemes de salut dels animals, millorar-ne l’estat i assegurar-ne la perdurabilitat. L’any 1373 trobem documentat, a Vilafranca, el manescal Jaume Vidal, fill del també manescal Bonanat Vidal. Fou acusat de la mort, a Vilafranca, d’un home estranger de nom Pere Mir, originari de Perpinyà. El rei, però el perdonà, en un document on també se’ns diu que tenia un bon ofici i era bona persona. A l’hora de tenir cura dels cavalls, els tractats de manescalia posen l’èmfasi en el règim preventiu, constituït per l’alimentació, el lloc on l’animal reposa habitualment (l’estable) i la sagnia terapèutica. Però, com en el cas dels humans, quan el règim preventiu fallava i la malaltia feia acte de presència, la terapèutica feia ús de tres accions, que s’aplicaven per aquest ordre: el recurs a la dieta, l’ús de fàrmacs, d’origen vegetal animal o mineral, i la cirurgia. Moltes vegades la cura no acabava bé.
El manescal Joan Tintorer l’any 1453 va haver de pagar una multa a Pere Baltà de Font-rubí per haver mort un mul de pèl negre, que havia de curar: “…per raó d’un mul de pell negre lo qual, se deia, ésser mort per culpa del dit Joan Tintorer en poder del qual lo dit Pere Valtà lavia més per cert accident que aquell dit mul tenia en lo ventre…”.
