El 13 d’octubre vaig participar en la segona de les taules rodones del IV Repensem-nos, el cicle que pretén –amb un objectiu, un compromís i una tossudesa admirables– analitzar la situació de la nostra llengua i clarificar-ne les fortaleses –que hem de mirar cada vegada amb una lupa més grossa– i les febleses. Era la segona d’aquesta tongada i –compartint escenari amb Gerard López, Ferran Suay i Pau Vidal– es desenvolupà a partir de la pregunta: Encara depèn de mi?
La meva intervenció se centrà en tres arguments, que aniré exposant en aquestes pàgines des de novembre fins a gener, si Déu vol.
Vaig proclamar que sí, que depèn de mi absolutament. De nosaltres, vaja. Perquè –modèstia a part– puc assegurar que, si tothom fes el que he fet jo tota la vida, la llengua catalana tindria la salut d’un roure, sense asteriscos a l’analítica. I com jo, molts dels que em llegiu, sens dubte.
Vaig denunciar l’existència de nombroses situacions en què la negligència –per no dir la desídia–, mal disfressada d’educació, fa que la immensa majoria de catalans –incloent-hi, és clar, els vilafranquins– es passi al castellà fins i tot abans que l’interlocutor hagi obert la boca.
Ho vaig il·lustrar amb una bona colla d’exemples reals i propers, alguns dels quals absolutament rocambolescos i absurds, com és ara una conversa en què el nouvingut parla en català però el nadiu d’aquí li contesta en castellà (!)… i així es manté la conversa fins al final (!!!).
Vaig considerar, en canvi, que l’exigència de fer que el qui tenim al davant ens parli en català no sols és una quimera –senzillament, perquè no és legal– sinó que constitueix una actitud que ens fa més mal que bé. Crec sincerament que en pocs minuts destrueix els avenços assolits durant anys en la persona en qüestió, que potser no era frontalment contrària a l’ús del català però que s’hi torna per culpa d’aquest comportament.
Què més voldria, jo, que això fos possible! Però no ho és; no ho és de cap de les maneres. I –atenció– no em vaig quedar sol, en aquesta postura, òbviament, però sí que en clara minoria (i em refereixo al conjunt de l’audiència, no pas entre els ponents). Em van acusar –atenció, altra vegada– que això era com sortir a empatar el partit (sic)! I jo replicava: “Però en quin país viviu, vosaltres? És evident que no estem parlant del mateix país. I ja no dic d’un context com ara el vilafranquí, encara que tampoc, però aneu a l’àrea metropolitana, aneu…” Francament, em pensava que no hi sentia bé. I el propòsit de l’acte, compte, era fer propostes concretes i viables per a salvar la nostra llengua!
En fi… A part de sortir d’allà bastant desconcertat i deprimit, em pregunto –i us pregunto, companys i amics del Repensem-nos, que us basquegeu en l’organització de tan lloable i benintencionada tribuna– si té gaire sentit convocar actes als quals assisteixen sobretot els militants més que convençuts de la pedagogia que es vol transmetre… i que deixen els qui no combreguen absolutament amb les seves idees a l’alçada, gairebé, dels traïdors.
I acabat critiquem que els polítics no es posin d’acord…
