El dilluns 30 d’octubre l’espai de TV-3 30 minuts va emetre el programa “IA, la nova evolució”. És evident que la intel·ligència artificial pot oferir moltes eines útils perquè l’home les utilitzi seguint el seu criteri: un estri eficient en mans d’una persona intel·ligent. No discutiré cap de les millores que la IA pot introduir, conduïda per l’home, però veient el programa em venien al record escrits del filòsof tecnocrític francès Éric Sadin. Penso, com ell, que lentament podem anar perdent la nostra especificitat d’animals racionals. Si cedim la capacitat de percepció, d’observació, d’anàlisi i de decisió a les màquines, malgrat no extingir-nos com a espècie, “morirem” com a individus.
La nostra societat neoliberal i tecnificada “progressa” vers un doble objectiu inalterable: aconseguir el màxim nombre de transaccions econòmiques possibles i tenir les peces (persones) en el lloc i el moment oportú per augmentar i optimitzar la producció. És a dir, produir i consumir, el fonament del capitalisme nostre de cada dia.
La màquina de vapor, l’electricitat, els aparells de càlcul i la informàtica han vehiculat el nostre progrés i som on som gràcies a ells. Però el moment actual no és un nou pas, és un salt amb uns nivells inaudits de determinisme: màquines que ens parlen, que simulen escoltar-nos, i que creen una “realitat” amb un elevat poder de coerció sobre nosaltres. Ara interactuar amb algunes aplicacions ens sembla ciència-ficció, però les derivades de la intel·ligència artificial ens són inimaginables i inabastables. Resulta molt útil que un aparell ens digui per quina carretera arribarem abans a la nostra destinació i controli la nostra ruta. Però el problema de fons és que la indústria digital i dels algorismes representa la pèrdua de control de la pròpia vida. Fa anys que els poders fàctics analitzen el nostre comportament per controlar-nos i dirigir-nos. De vegades amb finalitats polítiques, de vegades amb finalitats econòmiques, sovint amb una barreja d’ambdues. L’única cosa que fan les màquines és facilitar cada vegada més aquesta tasca. La intel·ligència artificial, amb els objectius omnipresents de produir i consumir, pot acabar determinant totes les nostres accions del dia a dia i suplantar la nostra capacitat de decidir.
Si som on sembla que hem arribat, i crec que sí, la millor actitud és la dissidència, no com a dret sinó com a necessitat, dur a la pràctica l’obligació moral de desobeir la dictadura dels algorismes per sobreviure com a individus, com a persones. I llegir els llibres d’Éric Sadin, La siliconització del món i La intel·ligència artificial o el desafiament del segle.
Un dia caldria parlar del món del treball en mans de la IA.
