Josep Pla explica al seu llibre Barcelona, una discussió entranyable que a la ciutat, quan encara no hi havia llum elèctrica, va proliferar una nova ocupació, i que la feina va ser per eliminar-la quan més que una solució era un problema.
A Barcelona hi havia molts establiments de joc i apostes, uns llocs on eren molt importants l’ordre, la seguretat i, per damunt de tot, la il·luminació de gas que evitava que es fessin trampes amb facilitat, o que els diners de la taula, amb la sobtada foscor, desapareguessin. Aquesta nova ocupació era la de controlar l’aixeta del gas evitant que ningú s’hi pogués ni acostar. Com que aquest control era complicat, utilitzaven l’argument de la navalla, i se’ls anomenava “pinxos”. Mirant el diccionari veurem que pinxo significa “qui tracta d’imposar-se per la seva valentia, infonent por”.
Però va aparèixer la llum elèctrica i la necessitat dels “pinxos” va anar desapareixent perquè cada cop hi havia menys establiments il·luminats per gas. La competència entre ells, els “pinxos”, es va fer forta i ferotge i les baralles amb la navalla a la mà proliferaven. Explica Pla que al final els que van quedar els van tancar en un espai reduït i van tancar la porta. El problema del “pinxos” va quedar resolt per si mateix… Alguns que van sobreviure es van ressituar i van trobar un nou encaix. D’aquella situació en va néixer un embarbussament popular fa anys: “En Pinxo va dir al Panxo/ vols que et punxi amb un punxó?/ El Panxo li va dir al Pinxo:/ punxa’m, però a la panxa, no!”.
Possiblement, cada cop els partits autoanomenats independentistes deuen ser més a prop d’aquesta situació. El moviment independentista va posar a les seves mans el resultat de l’esforç que l’ANC, Òmnium, Associació de Municipis per la Independència i molts altres petits grups local havien fet; ells l’havien de dur a bon port. Però van convertir els que havia de ser una navegació en una regata, i la voluntat de ser els primers va malmetre el viatge: més que esforçar-se per arribar a port, l’objectiu era que els altres partits no hi arribessin. I ara tenim el port tancat per un destructor anomenat centralisme, i no precisament democràtic.
Necessitem un moviment independentista renovat, unit, amb la voluntat clara de retrobar el camí que el 2017 es va perdre. Però ara la ruta no s’ha de tornar a posar en mans dels partits polítics, aquells partits polítics “pinxos” i egocèntrics que ho van malmetre tot. Es van perdre il·lusions, esforços, persones, però no s’ha eliminat res, el desig d’independència continua. S’apropen congressos dels partits, una gran oportunitat de trobar un nou encaix, com van fer els “pinxos” intel·ligents. O de treure altre cop la navalla i continuar a matadegolla fins a l’extenuació…
Què, partits, fem, fem i callem?
