Un refugi per als infants

El model Barnahus neix l’any 1988 a Islàndia de la mà del sociòleg Bragi Gudbranson, després de constatar “l’angoixa” que patien els infants quan havien d’explicar els fets diverses vegades davant del jutge, de la policia o dels professionals mèdics i haver de respondre, a més, preguntes que sovint eren “hostils i degradants”. Això provocava un impacte emocional que, segons Gudbranson, acabava afectant el procés judicial. El model d’atenció impulsat per qui també ha estat membre del comitè dels drets dels infants de les Nacions Unides proposava, doncs, entrevistar els nens un sol cop i fer-ho en un ambient de confiança.

Al llarg dels anys, i amb el suport de l’organització Save The Children, l’estratègia Barnahus va arribar a Suècia, Noruega i, recentment, també a Catalunya. En concret, la primera Barnahus del sud d’Europa va obrir portes l’any 2020 a Tarragona. Cinc anys després, a Catalunya ja n’hi ha catorze, una d’elles a Vilanova i la Geltrú. “El nostre objectiu és erradicar les violències sexuals posant els infants al centre”, afirma la secretària d’Infància, Adolescència i Joventut de la Generalitat de Catalunya, Teresa Llorens.

A les Barnahus també se les coneix com “la casa de les xiquetes i els xiquets”, i té com a eixos vertebradors la prevenció, la detecció precoç, l’atenció i la recuperació dels menors que han patit abusos sexuals. Es tracta d’un model d’atenció integral a les víctimes, on tots els departaments que intervenen en un cas es coordinen i treballen sota el mateix sostre, en unes dependències lluny de comissaries i hospitals, que permeten crear un entorn amigable per als infants. La versió catalana d’aquest model implica diverses conselleries: el pilota el Departament de Drets Socials, però també hi col·laboren Salut, Educació, Justícia, Interior i Igualtat i Feminismes.

Les Barnahus tenen l’aspecte d’una llar perquè els infants i les seves famílies s’hi sentin segurs. En el cas de la que hi ha ubicada a Vilanova i la Geltrú, té dues sales d’espera separades per protegir la privacitat dels infants, que estan equipades amb mobles, joguines, revistes o llibres, segons l’edat i les necessitats dels usuaris. També hi ha un espai de treball per als professionals; cinc sales per a entrevistes i per atendre les famílies; una sala d’exploració forense per a la prova preconstituïda (o declaració judicial); una sala d’observació per visualitzar les entrevistes; una sala d’exploració mèdica amb bany; i un espai per a Mossos d’Esquadra, entre altres.

Hi treballa a temps complet un equip psicosocial format per una coordinadora, dues treballadores socials, dues psicòlogues i una administrativa. A més, hi ha altres professionals que s’hi desplacen per facilitar gestions policials, judicials, mèdiques o administratives als afectats.

Un periple “menys” complex

Els objectius de les Barnahus, per tant, és doble. D’una banda, crear un vincle entre la víctima i el personal que l’acompanya (normalment, un psicòleg i un treballador social), que s’encarreguen del desenvolupament i la recuperació dels menors, a més d’acompanyar les seves famílies en aquest procés. I de l’altra, minimitzar la contaminació del testimoni i garantir-hi les millors condicions per si l’equip d’assessorament tècnic penal rep l’encàrrec de portar a terme una entrevista forense per a la prova preconstituïda. La casa, com dèiem, disposa d’un circuit tancat de televisió per gravar el testimoni de l’infant per videoconferència davant del jutge instructor i, d’aquesta manera, evitar-li el tràngol d’anar al jutjat. “No sempre hi ha una revelació”, diu la coordinadora de la Barnahus de Vilanova i la Geltrú, Alicia Salamanca. “De vegades hi ha comportaments diferencials que ens diuen que aquesta criatura està patint algun tipus de violència sexual”, precisa.

En aquests casos, qui es desplaça fins al centre és el tècnic que ha de facilitar aquesta connexió. Els pedagogs i psicòlegs treballen al costat del menor i jutges, fiscals i advocats ho segueixen des del jutjat, mentre tota la declaració queda gravada. Amb aquest testimoni n’hi hauria prou per anar a judici, a diferència del que passava abans de la posada en marxa de les Barnahus.

Fins fa un any i escaig, quan un infant explicava a algú del seu entorn els abusos sexuals que estava patint, el camí que havia de seguir era molt complex. El menor havia de passar per quatre serveis diferents –i que no estaven coordinats entre ells–, on havia d’explicar una vegada i una altra la seva història: policia, hospitals, serveis de protecció i jutjats. Això no només dificultava la seva recuperació, sinó que a més era perjudicial per al procés judicial, ja que no es tenia cura del seu testimoni. El resultat: 7 de cada 10 casos oberts per abús infantil no arriben a judici per falta de proves.

La posada en marxa d’aquests recursos d’atenció a les víctimes i les seves famílies ha doblat en un any els expedients oberts per abús sexual. La consellera de Drets Socials i Inclusió, Mònica Martínez, remarcava en roda de premsa que es tracta “d’un èxit compartit” de tots els membres que formen part de l’Estratègia Barnahus: “Hem esmerçat esforços, tant a nivell formatiu com de recursos humans, per fer possible el desplegament de la xarxa. Una feina conjunta que posa de manifest el compromís de les institucions per evitar la revictimització dels infants i garantir que les víctimes i les seves famílies puguin ser atesos de la millor manera possible”.

Però que la detecció de casos d’abús sexual a menors s’hagi multiplicat per 2,5 també treu a la llum dades esfereïdores. En només un any, la Barnahus va atendre al Penedès 212 casos d’infants i adolescents víctimes de violència sexual. Una xifra que s’enfila fins als 2.897 casos al conjunt de Catalunya, si bé aquestes dades no inclouen tot el 2024, ja que la de Tarragona és l’única Barnahus que va estar activa tot l’any. La resta va començar a rebre casos a mida que es van anar posant en funcionament entre febrer i octubre.

Pel que fa al perfil dels infants i adolescents atesos a la vegueria, vuit de cada deu són nenes (76%), mentre que el 24% de les víctimes són nens. Una altra dada que deixa el primer any de la Barnahus al Penedès és que el 52,36% dels casos es produeixen en l’àmbit intrafamiliar. Això s’explica perquè “els abusos sexuals es produeixen on hi ha confiança, on hi ha un vincle, on els secrets es poden guardar”, apunta Alícia Salamanca, que també és doctora en Violències. El 47,64% dels casos, en canvi, es produeixen fora de l’àmbit familiar.

Sobre les edats, els abusos patits entre els 12 i els 17 anys representen prop del 40% del total. Segons Salamanca, les víctimes d’aquestes edats són més “vulnerables” perquè és a partir d’aquest moment que comencen a relacionar-se d’una altra manera, exposant-se a “una de les vies d’entrada a qualsevol tipus de violència”: les noves tecnologies i, en especial, les xarxes socials. Finalment, la franja d’edat entre els 7 i 11 anys concentren el 34% dels casos atesos a la Barnahus penedesenca, mentre que el 27% de les víctimes tenen edats compreses entre 1 i 6 anys.

“Aquestes dades són compartides en major o menor mesura amb la resta de Barnahus”, diu Salamanca, que les atribueix “al context social” del país. “Això no vol dir que ara hi hagi més violència; la violència sempre hi ha estat, però ara estem més sensibilitzats”, afegeix.

Tot i que declarar i fer justícia del que ha passat és “reparador per a la víctima”, la coordinadora de la Barnahus de Vilanova i la Geltrú afirma que l’objectiu final “no és tancar a la presó l’abusador, sinó ajudar la víctima a recuperar-se”. Per fer-ho, l’equip de la Barnahus acompanya el menor i la seva família durant tot el procediment. “Es tracta d’un procés que han de superar tots els membres de la unitat familiar”, afegeix.

Salamanca, però, admet que “no hi ha un pla A, B o C”, i que el temps de recuperació dependrà de les necessitats específiques de cada infant, tenint en compte factors com “l’impacte i el dany rebut, el tipus de violència exercida o si hi ha un suport familiar al darrere”. Sigui com sigui, la treballadora social afirma que “tard o d’hora, els menors acaben recuperant-se”.

Prevenir per protegir

Des de l’arribada del primer cas a la Barnahus de Vilanova i la Geltrú el 22 d’abril de l’any passat, el nombre de casos no ha fet més que augmentar. Durant els primers mesos, el servei atenia una mitjana de trenta casos al mes, la qual cosa els permetia fer un acompanyament intensiu dels menors. Ara que la xifra ha superat els dos-cents casos “és més inviable”, i el temps entre visita i visita s’ha ampliat fins a les dues setmanes. Això no obstant, la coordinadora del centre assenyala que “el fet d’espaiar les visites és un procés natural, que vol dir que els infants estan millorant”. “Quan una persona comença un procés terapèutic, fa una visita setmanal. Després aquestes visites s’amplien i es comencen a fer quinzenalment i, finalment, un cop al mes”, detalla.

Tot i que ja ha fet un any de la posada en marxa del servei a la vegueria, Salamanca creu que cal donar més visibilitat al projecte. Una demanda que es fa seva la secretària d’Infància i Joventut de la Generalitat, Teresa Llorens: “Hem de continuar acompanyant els infants, però també fer una feina preventiva perquè el conjunt de la societat sigui més conscient de què és aquesta xacra”.

En aquest sentit, un dels reptes més immediats serà la consolidació del model arreu del país. Llorens ha explicat que es treballarà en la construcció d’espais definitius a sis territoris i es desplegaran polítiques preventives i formació arreu de Catalunya. La secretària d’Infància i Joventut també ha concretat que s’està impulsant una millora dels sistemes d’informació dels casos atesos a les Barnahus per mesurar l’impacte del fenomen de les violències sexuals contra infants i adolescents. “La Barnahus és un projecte transformador que vol donar resposta a l’augment de casos i posar veu a una realitat que sovint està silenciada o amagada”, ha dit.