El ritme de les nostres vides ha augmentat molt en les darreres dècades. Tot va a gran velocitat, i no podem fer gairebé res per frenar. La pausa i, per tant, la reflexió han desaparegut, no hi ha debats serens ni interès per res que no sigui l’oci i el descans.
La tecnologia ens empeny cap a aquestes dinàmiques i ens fa esclaus. Connectats tot el dia i cada dia, gairebé obligats a atendre qualsevol petició en qualsevol moment.
Arribem a l’extrem d’escoltar els missatges de veu o mirar vídeos a doble velocitat per guanyar temps. Guanyar he dit? Potser no.
El neoliberalisme està basat en bona part en aquest augment de la velocitat: automatització de processos, ús de grans ordinadors i de la intel·ligència artificial per prendre decisions, comunicacions ultraràpides i en xarxa que permeten transaccions immediates, etc.
De fet, hi ha un corrent filosòfic, l’acceleracionisme, que és un seguit d’idees que busquen la intensificació del creixement econòmic, del canvi tecnològic i altres processos de canvi social per desestabilitzar els sistemes existents i provocar transformacions radicals, que impliquen desmuntar els sistemes polítics tradicionals.
Perquè, i és fàcil de veure amb l’onada de nous dirigents d’extrema dreta, les regulacions, o polítiques de control, són el gran enemic del capitalisme. La política és lenta, cal debat, cerca de consens, redactat i posada en marxa de la norma. Tot plegat massa lent per la velocitat a què estat acostumat el capital. Per tant, l’objectiu és que l’Estat passi a ser una corporació gestionada per un director general, com una empresa. Les lleis i les normes limiten la llibertat i constrenyen l’economia, diuen. I les ambientals són les pitjors de totes, retarden mesos o anys els grans projectes, si no els aturen del tot.
Per això no sorprèn veure líders populistes fent campanya amb una motoserra, o altres que en formar govern s’envolten d’oligarques tecnològics. Als Estats Units és més clar que enlloc. En un mes i mig Trump ha signat desenes d’ordres executives no sotmeses a control parlamentari, i ha nomenat la segona persona més rica del món per desmuntar bona part de l’administració de l’estat, amb l’objectiu de reduir despesa pública per després poder abaixar els impostos sense que es noti massa que els rics en són els més beneficiats. Que en el procés ens carreguem l’estat del benestar i deixem milers de persones sense feina? Mal menor i necessari.
Faríem bé de no deixar-nos emportar per aquestes dinàmiques, i valorar les normes que regeixen la nostra societat. Sense normes és la selva, on ja sabem que hi guanya el més fort.
@tribas2112.bsky.social
