Els acords presos el mes de febrer passat a l’anomenat Pacte de Vilafranca s’han traslladat aquesta setmana al Parlament de Catalunya. Els alcaldes de Vilafranca, el Vendrell, Vilanova i Igualada han comparegut davant la Comissió de Territori i Habitatge per exposar els dèficits que arrossega el territori i exigir solucions a la Generalitat. Una carta als Reis llarguíssima, en la qual tothom ha demanat posar fil a l’agulla de manera urgent a les problemàtiques en transport i mobilitat.
Els alcaldes han demanat, per enèsima vegada, reforçar el servei d’autobús cap a Barcelona, després d’experimentar-ne un increment d’usuaris del 30%. Lògicament, això provoca greus saturacions, especialment en hores punta, i deixa cada dia molts passatgers a terra. La culpa és, en bona part, de les incidències constants i dels retards crònics de Rodalies, que definitivament ha deixat de ser una opció fiable per a la ciutadania.
En aquesta carta, els batlles han demanat replantejar la política de peatges pel que fa a la C-32, reactivar el projecte de tren orbital –llargament reivindicats pels municipis de la segona corona metropolitana– i impulsar, d’una vegada per totes, l’eix ferroviari transversal, un projecte de línia ferroviària d’alta velocitat pensada principalment per al transport de mercaderies, també aturat.
Grans projectes de país que no solucionaran, però, els problemes de mobilitat interna que hi ha actualment entre els municipis de la vegueria. Això s’explica perquè el país està pensat en paral·lel a la costa, i no en perpendicular. És important, doncs, prioritzar la cohesió territorial per tenir un sistema intracomarcal eficient, que ens permeti arribar a qualsevol urbanització i municipi del Penedès amb garanties i, per descomptat, que ens permeti reduir la dependència del vehicle privat.
Cap dels governs que han passat per la Generalitat ha estat capaç de fer front a aquestes mancances, bàsicament perquè tots els càlculs que han fet són deficitaris. Cap partit polític, sigui del color que sigui, ha tingut en compte el continu creixement demogràfic del territori a l’hora de planificar les inversions. Caldrà veure si, d’aquí a no gaire, algú decideix tenir en consideració la capritxada d’un territori que demana ajustar la seva realitat demogràfica a la realitat social.
