Antimilitarisme al Penedès al segle XX

L’oposició al sistema de quintes per al reclutament de mossos per a l’exèrcit tenia una llarga tradició a Catalunya. En aquest sistema se sortejaven els joves que havien de prestar el servei militar a cada municipi, però qui podia pagar es podia deslliurar d’anar a l’exèrcit. Aquest fet convertia el sistema en una “contribució de sang” per part de les classes populars. Motins contra les quintes ja n’hi va haver el 1773, el 1845 o l’any 1870. Entrat el segle XX, la revolta més coneguda contra les quintes és la vaga general convocada pel 26 de juliol i que es va estendre fins al 2 d’agost de 1909 i que s’ha conegut com a Setmana Tràgica. L’objectiu del moviment era aturar la partida de reservistes cap a la Guerra de Melilla. La vaga va deixar un fort impacte entre una part important de la població catalana sobretot per la violència que va atènyer a Barcelona, que va derivar en la crema de convents.

Malgrat que la memòria col·lectiva s’ha centrat en els fets de Barcelona, la vaga general i els avalots es van estendre arreu del territori català, també al Penedès. A Vilafranca, el 26 de juliol hi va haver una concentració a la rambla de Sant Francesc que volia impedir la sortida de soldats que anaven a reprimir la vaga general a Barcelona. Es van sentir crits d’“¡Abajo de la guerra!”, va saltar alguna pedra i el comandant militar, després d’amenaçar d’afusellar algun dirigent, es va contenir. La vaga a Vilanova i la Geltrú hi va tenir major incidència. El diumenge 25 hi va haver manifestacions i es van fer tancar tots els espectacles públics. La vaga va durar fins al dissabte 31. En aquesta setmana hi va haver diversos incidents: atac contra establiments que es van negar a tancar, aixecament de rails a la via fèrria, es va tallar el telègraf, es van atacar els burots on es cobrava l’odiat impost de consums, tall de fluid elèctric, tancament dels forns…, fins i tot es parla de trets. Hi va haver diversos ferits, entre ells un inspector de policia que va ser agredit a cops i amb arma blanca. A l’Anoia, la vaga es va estendre a tota la comarca, seguida pels obrers de les fàbriques i els del camp, però sense incidents remarcables. Al Vendrell, en plena festa major, l’arribada d’un tren que portava tropa cap a Barcelona va suposar la formació d’un avalot que va acabar amb la repressió per part dels militars, que van fer una descàrrega de fusell que va causar un mort i un ferit greu. A més, a prop del Vendrell algú va fer explotar la via.

Un cop acabada la vaga, la repressió s’estengué arreu del país, al Penedès foren desenes els detinguts i també es van clausurar diversos periòdics republicans i obrers. Finalment, a Catalunya es va agafar com a boc expiatori el pedagog autodidacte, anarquista i lliurepensador Francesc Ferrer i Guàrdia, que, després d’un procés sense proves, va ser afusellat el 13 d’octubre de 1909.

El 1912 es va eliminar la redempció del servei militar per diners que, amb modificacions, va durar fins que el govern Aznar el va suprimir, l’any 2001. Tot i les dificultats, la principal oposició a la “mili” es va començar a manifestar durant la dictadura franquista. Possiblement hi havia una part de la població que la considerava una inutilitat. Aquesta opinió l’expressava Jaume Freixedas en un article titulat “Joves i mili”, publicat al setmanari Acción de Vilafranca del Penedès, fet que va provocar el tancament definitiu d’aquesta publicació. A partir dels anys 1950, els primers objectors van ser testimonis de Jehovà i no seria fins al 1971 en què Pepe Beunza es va declarar objector, essent el primer de caràcter “polític” (tot i que es va declarar com a catòlic). Vinculades als moviments cristians de base, a finals del franquisme sorgiren diverses experiències fins a la creació del Moviment d’Objecció de Consciència (1977).

El moviment a favor de l’objecció de consciència va tenir també presència a les terres penedesenques. A començaments de la dècada de 1980 s’havia creat a Vilanova i la Geltrú el Comitè Vilanoví per la Pau i el Desarmament, que va fer campanya a favor de l’objecció i acabaria impulsant també un comitè comarcal. L’establiment d’una prestació social substitutòria de la Llei d’objecció de consciència (1984) va ser àmpliament criticada pel MOC, pel fet que era més llarga que el servei militar. D’aquesta forma, el 1987 el Moviment d’Objectors de Consciència del Penedès feia públic un comunicat en què es refermava en la seva oposició a la llei, tal com estava plantejada. A partir de 1989 es va posar en marxa una campanya d’insubmissió a la llei, a la qual es van sumar uns 50.000 joves de tot l’Estat, un miler dels quals van passar per la presó.

La campanya per la insubmissió es va intensificar a començaments de la dècada de 1990 i van ser força els joves penedesencs que s’hi van adherir. Alguns d’aquests joves van patir la repressió de l’Estat per assumir aquesta postura. El periodista Sergi Sol, que aleshores vivia a Ribes, va ser el primer insubmís que va anar a una presó fora de Catalunya, en ser tancat a Alcalá de Henares. L’any 1995, el vilafranquí Rafael de la Rosa va ser condemnat a 2 anys i 4 mesos de presó o el vendrellenc Gonzalo Valle s’entregava voluntàriament per ingressar a la presó de Tarragona.

Finalment, la campanya es va diluir en suspendre’s el servei militar obligatori el 31 de desembre de 2001. Tal com afirma un d’aquests insubmisos, el barceloní Jordi Muñoz: “La campanya d’insubmissió a la mili i a la prestació social substitutòria ha estat una de les lluites de desobediència civil, d’enfrontament directe amb l’Estat –i el seu braç armat, l’Exèrcit– més contundents dels darrers temps.”

A començaments de l’any 1980 es va parlar que al municipi de Subirats existia la possibilitat que s’hi construïssin unes casernes i una presó. Es parlava d’un complex militar que havia d’ocupar 2.500 ha i amb capacitat per a 10.000 soldats, a més dels comandaments i famílies. A principis d’abril, l’Ajuntament de Subirats ho confirmava i manifestava la seva oposició als projectes. Ben aviat, l’oposició es va estendre a tot l’Alt Penedès, tots els ajuntaments de la comarca, diversos partits, grups ecologistes i antimilitaristes, associacions de veïns, tota mena d’entitats i institucions i fins i tot els sacerdots de la zona pastoral del Penedès van mostrar la seva oposició tant a la caserna com a la presó.

Es va articular una oposició popular entorn del Moviment per la Defensa de Subirats que va dur a terme diverses accions de mobilització i sensibilització: repartiment de fulls i adhesius per les Fires de Maig; el 5è Farigola Folk, celebrat a l’Ateneu d’Ordal, es va dedicar a l’oposició a aquest projecte; una festa popular al castell de Subirats amb xerrades sobre ecologia i antimilitarisme, sobre el sistema penitenciari i actuacions de grallers, dels Falcons de Vilafranca, sardanes, grups infantils i un recital de Pere Tàpias i Anton Camps; va acollir també la Marxa Anti-OTAN que se celebrava el mes d’agost d’aquell any.

Finalment, amb la visita del president Jordi Pujol durant la festa major de Vilafranca, es van començar a aclarir les coses. El president de la Generalitat es va posicionar contra el complex militar però va tenir una posició diferent respecte de la presó. En aquest sentit, Pujol va afirmar que una gran presó no vindria al Penedès, però, en el seu estil característic, va llançar una invectiva contra els opositors a la presó considerant que la comarca havia d’acollir una de les diverses presons que la Generalitat volia demanar al Ministeri de Justícia per substituir la Model de Barcelona. La mateixa posició va mantenir unes setmanes després en una visita que va fer a Sant Sadurní d’Anoia. El diputat a Corts Juli Busquets (PSC), mitjançant una pregunta parlamentària, va aconseguir que el ministre de Defensa certifiqués que s’havia descartat Subirats per al complex militar. Tot i que es va especular amb la possibilitat que les casernes anessin a les planes d’Ancosa i Matania (Alt Camp) i després a Manresa, la construcció d’un gran complex militar a Catalunya va desaparèixer. En canvi, les presons es van fer realitat amb, entre altres, els centres de Brians I i II a Sant Esteve Sesrovires (a les portes del Penedès) i amb el centre penitenciari de Sant Llorenç d’Hortons.

L’Estat espanyol va ingressar a l’OTAN el maig de 1982. L’oposició a l’entrada en aquest organisme internacional s’havia iniciat un parell d’anys abans amb l’aparició del Grup d’Acció No-Violenta AntiOTAN (GANVA), creat el 1978 i dissolt el 1984. L’ingrés d’Espanya a l’OTAN va propiciar la mobilització dels opositors. El GANVA va promoure la marxa Anti-OTAN l’agost de 1980 que, com hem vist, va passar per Subirats. També ho va fer per Vilanova i la Geltrú i pel Vendrell, municipi en el qual sembla que van tenir alguna topada amb elements de dreta. A Vilafranca es va constituir un comitè anti-OTAN que, entre altres coses, va organitzar una manifestació que va recórrer els carrers de la vila el dissabte 5 de desembre, com a prèvia d’una gran concentració (200.000 persones) que es va fer a Barcelona l’endemà al parc de l’Escorxador.

El punt àlgid de la mobilització contra l’OTAN va arribar el 1986, amb la convocatòria del referèndum per determinar si Espanya havia de continuar o no a l’Aliança Atlàntica. L’any 1982, el PSOE havia utilitzat el tema en les eleccions que va guanyar amb majoria absoluta (“OTAN, de entrada no”). Però la seva posició va variar i s’hi va posicionar a favor. Tanmateix, Felipe González va haver de convocar finalment un referèndum sobre la permanència en aquesta organització amb unes preguntes que van ser criticades perquè es considerava que dirigien la ciutadania cap al sí. Un cop convocat pel dimecres 12 de març de 1986, la mobilització de grups pacifistes, antimilitaristes, partits polítics i sindicats del Penedès va ser intensa, com arreu del país. A l’Alt Penedès es va reactivar el Comitè anti-OTAN del Penedès, a Vilanova, el Comitè Vilanoví per la Pau i el Desarmament va impulsar una Taula Anti-OTAN. Al Baix Penedès es constituí una Coordinadora de Batlles i Regidors anti-OTAN. Es van fer multitud d’actes (Sant Sadurní d’Anoia, Sant Pau d’Ordal, Llorenç del Penedès, l’Arboç…), alguns dels quals van tenir una participació massiva. Així, a Vilanova i la Geltrú es van recollir més d’un miler de signatures contra la permanència a l’OTAN. A Vilafranca del Penedès es va celebrar una cadena humana per la pau el 9 de març a la qual van assistir més de 700 persones. En aquest acte, a més, es va aprofitar per reclamar el canvi de nom de la plaça de l’Exèrcit (actualment del Penedès) per plaça de la Pau. També van tenir una gran participació els debats organitzats pel Diari de Vilanova i, molt especialment, el que va organitzar La Fura amb la col·laboració de les emissores de ràdio locals de Vilafranca, el Vendrell, Gelida, Calafell, Sant Sadurní, Cubelles i Sant Quintí.

Finalment, els resultats globals van donar suport al sí amb un 56,85% dels vots. Tanmateix, hi va haver quatre comunitats autònomes on va guanyar el no: Navarra, el País Basc, les Illes Canàries i Catalunya. El Penedès, amb una participació del 62,6%, també es va manifestar contra la permanència a l’OTAN. El no va guanyar a l’Alt Penedès amb el 56,4% dels vots, al Garraf amb el 51,2%, al Baix Penedès amb el 51,1% i a l’Anoia és on els resultats van ser més ajustats, amb un 47,1% de vots contraris a la permanència.

Al darrer terç del segle XX, diversos són els conflictes que han mogut a la solidaritat amb els pobles afectats o d’oposició a les guerres que s’hi han generat. Cal destacar, entre altres, la solidaritat amb el poble sahrauí des que el 1976 el Marroc i Mauritània van envair els territoris del Sàhara Occidental. Any rere any, diverses accions de solidaritat s’han dut a terme al Penedès, destacant en els darrers temps l’acció de l’ACAPS Wilaia Alt Penedès, Acció Solidària amb el Sàhara de Vilanova, Baix Penedès amb el Sàhara o ACAPS Anoia, amb viatges als camps de refugiats, colònies per a infants, recollida de queviures i material, entre altres accions.

També cal destacar el suport al poble de Bòsnia, que va patir l’agressió de Sèrbia des de 1992 fins al 1995. El retorn d’una guerra oberta a Europa (que també afectava Croàcia), va suposar una onada de solidaritat arreu del Vell Continent. El Penedès no va quedar enrere i es van crear diverses comissions i plataformes formades per institucions, partits i entitats per canalitzar la solidaritat. Es van recollir aliments i diners, es van acollir refugiats (72 bosnians van arribar a Castellet, per exemple), a Llorenç, Pallassos Sense Fronteres va aplegar més de 400 persones i va recollir 450.000 pessetes; al Vendrell es va fer una desfilada de moda a la Lira en la qual van recollir 1.400.000 pessetes i es van fer multitud d’actes de suport al poble de Bòsnia arreu del Penedès.

La mobilització més àmplia i que podem considerar que tanca l’antimilitarisme del segle XX, va ser la que es va dur a terme en iniciar-se la Guerra de l’Iraq, l’any 2003. La Guerra del Golf (1991) va tenir una durada breu, però ja va suposar unes primeres mobilitzacions al Penedès, especialment d’estudiants de secundària. A Vilafranca, centenars d’estudiants van fer vaga i es van manifestar pels carrers fins a la plaça de la Vila. Al Vendrell, es va tallar la carretera N-340 durant una estona i també es va acabar davant de l’Ajuntament. A Calafell, s’hi van manifestar una cinquantena d’estudiants. A Vilanova i la Geltrú, més de 1.000 estudiants també es manifestaren pels carrers del centre i una missa per la pau va aplegar unes 600 persones a Sant Antoni Abat.

Les mobilitzacions més grans contra la guerra van tenir lloc l’any 2003, en esclatar la Guerra de l’Iraq. Al Penedès diverses plataformes ciutadanes van cridar a manifestar-se. El divendres 14 de febrer, més d’un miler de persones s’aplegaven a la plaça de la Vila de Vilafranca del Penedès. També hi va haver manifestacions a Sant Sadurní, Olesa de Bonesvalls i Santa Margarida i els Monjos. Al Baix Penedès, va ser a l’Arboç on es va produir la manifestació més important (el dissabte 15). A Sitges i a Vilanova, es va aprofitar el carnaval per manifestar el rebuig a la guerra, en la primera ciutat la majoria de les plataformes de la rua van penjar un cartell en contra del conflicte. A Vilanova, les comparses van ballar al ritme del Turuta per un món nou, una versió de la popular cançó adaptada contra la guerra. Les mobilitzacions al Penedès van continuar: noves manifestacions, cassolades, etc. Fins i tot es va convocar una consulta popular per manifestar (o no) l’oposició a la guerra que va comptar amb una elevada participació: a Vilanova van ser gairebé 5.000 persones les que van participar-hi, a Vilafranca van ser 5.215 els vots emesos, 793 a Gelida, 800 vots es van recollir a Sant Sadurní; també es va votar a Sant Quintí i a Subirats. Al Baix Penedès entre els municipis del Vendrell, Calafell, Cunit, l’Arboç, Santa Oliva i Llorenç es van recollir un total de 2.913 vots. No cal dir que una majoria aclaparadora d’aquests es posicionaven contra la guerra.

Les mobilitzacions es van aturar quan, després dels atemptats de l’11 de març de 2004, es va produir la victòria del PSOE encapçalat per José Luis Rodríguez Zapatero, el qual va manifestar immediatament que retiraria les tropes espanyoles destinades a l’Iraq. Aquestes grans manifestacions constitueixen un pont entre les que s’havien dut a terme al segle XX i les més recents en el cas de la guerra d’Ucraïna o les actuals contra la guerra a Palestina i, segurament, contra les que vindran.