L’home només pot ser home per l’educació.
No és res més que el que l’educació fa d’ell.
Immanuel Kant
Avui comença un nou projecte i crec que les paraules d’Immanuel Kant, filòsof alemany i pare de la Il·lustració (moviment cultural que buscava l’ús de la raó i el progrés de la humanitat), són més que adients per iniciar aquest camí. L’educació està en boca de tothom, sobretot en èpoques de crisi de tota mena (social, cultural, econòmica, religiosa, política o de valors). Històricament, s’ha utilitzat com a mecanisme de control social, de reproducció d’un ordre preestablert, de lluita de classes, d’emancipació cultural i alfabetització i, fins i tot, com a experiment en la cerca d’una recepta màgica que curi tots els mals que tenim com a espècie. Una societat que es vulgui autoanomenar i significar com a tal és una societat en la qual l’educació té un paper fonamental. No obstant això, la veritat és aquesta de debò actualment? Què és l’educació i de quina mena? Què és una escola o, millor dit, què fa que una escola s’esdevingui com a tal? Les escoles d’avui són veritablement escoles o una mena de parc d’atraccions? Què és un mestre o, més ben dit, què és ser un bon mestre? És antic i antipedagògic l’ús de metodologies tradicionals? Què són les metodologies actives? Han existit sempre? És la innovació educativa sinònima d’èxit escolar?
Al llarg de petits textos reflexius basats en el coneixement teòric que recullen tres mil anys de tradició educativa occidental, entrellaçats amb el coneixement pràctic de més d’una dècada a les aules catalanes, intentaré apropar les grans qüestions relacionades amb el món educatiu. L’objectiu, des de la humilitat, no és més que fer pensar el lector, replantejar paraules i significats oblidats, desmuntar mites i llegendes, apropar al gran públic el meravellós i vocacional univers de la pedagogia i l’educació, de la qual tots som responsables d’una manera o altra, i amb la qual podem arribar a fer una societat més justa, més humana, més bona, amb més veritat, més il·lustrada i, en definitiva, més lliure. Comencem aquest apassionant viatge, m’hi acompanyen? Quedem després de classe.
L’educació com a condició cívica
—de la qual emana el respecte a la persona aliena—
és el primer esglaó imprescindible per pujar a més altura.
Sense ell, tot s’enfonsa: no hi ha caritat,
ni models; no hi ha ciutadans,
no hi ha ciutats ni comunitats veritables;
no hi ha solidaritat, ni ideals compartits,
ni projectes fraterns; no hi ha amistat.
Només hi ha màrtirs i còmplices.
Antonio Gala
