Quan el 10 de desembre de 1957 l’escriptor, filòsof, novel·lista i periodista francès Albert Camus es va dirigir a l’audiència a la sala de concerts d’Estocolm com a flamant guanyador del Premi Nobel de Literatura, va ocórrer un fet certament destacable més enllà de la mateixa celebració. En el seu discurs, Camus va agrair a moltes persones l’èxit de la consecució de tan distingit guardó; però, entre totes elles, va haver-n’hi una que va destacar per sobre de la resta. Es tractava del senyor Louis Germain, el seu antic professor de primària a Alger. A ell no sols li dedicava el premi, també quelcom moltíssim més valuós que qualsevol reconeixement de tipus econòmic o social. En una carta posterior dirigida al mestre que fins en aquell precís moment havia estat algú totalment anònim i desconegut, li agraïa haver-li descobert la seva vocació per la lectura i l’escriptura, haver-lo tractat amb amor, haver-li donat la mà sent un exemple en el seu ensenyament i com a persona, i, sobretot, haver cregut en ell com el seu deixeble, al qual va empènyer a continuar estudiant malgrat les reticències familiars.
En els primers dies de setembre marcats per l’inici del curs escolar, milers d’alumnes i estudiants tornen a escoles, col·legis, instituts i universitats, no sols de casa nostra, també de tot el món. Dins d’aquestes institucions vitals per a la societat, els esperen centenars de mestres, professors i professores que, una vegada més, recomencen amb l’ofici mil·lenari de l’educació. Probablement estarem d’acord que, com tot avui dia en la nostra societat, l’educació s’ha desvirtuat i desdibuixat enormement, i paraules com ensenyament, estudi, disciplina, esforç, compromís o aprenentatge tenen diferents interpretacions en funció de qui toqui la música. Per mi, que començo el meu curs número catorze, la qüestió és clara i es pot resumir en dues paraules: ressignificar i dignificar.
Ressignificar, que vol dir tornar a donar significat, té a veure amb donar sentit al preciós ofici del magisteri. Una professió sense la qual no hi hauria la possibilitat de donar als futurs ciutadans la possibilitat de començar quelcom nou, únic i especial. La possibilitat d’encendre una flama en cada cor i en cada ànima, d’il·luminar una mirada apagada. Dignificar, que vol dir donar-li dignitat a alguna cosa, té a veure amb la voluntat de donar veu al cos docent d’aquest país, tan qüestionat i criticat quan les coses no van com s’espera des d’institucions que miren l’educació com el que no és, una empresa. Donar veu a un conjunt de professionals que, com el professor Germain, treballen de manera incansable per als seus estudiants, des de l’amor i la vocació per a, junts, continuar amb la tasca de renovar un món comú. Perquè saben, sabem, que un únic mestre pot canviar una vida, i en una única hora de classe pot néixer una futura vocació.
El discurs de l’alumne agraït retornat en una figura de la literatura mundial va tenir contestació per part del vell professor. El senyor Germain, ja gran, va respondre a la carta de Camus amb un text que tot futur mestre hauria de conèixer, doncs bé podria ser un decàleg de bones pràctiques i de tacte pedagògic. Una autèntica apologia per a una escola que mereixi tal nom i la reivindicació de les línies mestres d’un bon professional de l’educació. La resposta de Louis Germain bé mereix una anàlisi en profunditat, però això ja serà una altra història per explicar.
