És clar que pot col·lapsar un mur. I és clar que en aquell moment hi pot passar un tren i provocar un accident. La mala sort existeix. Però no ens enganyem. La pluja dels últims dies ha tornat a posar de manifest la fragilitat del sistema i les moltíssimes mancances d’aquest país, especialista a tapar forats, governi qui governi. Ens hem quedat sense trens dos dies i sembla que s’ha acabat el món. És cert que la gestió que s’ha fet d’aquesta crisi tampoc ha estat exemplar, però que Rodalies és el tren de la bruixa ja fa temps que ho sabíem.
Tot i que la suspensió del servei ferroviari ha copsat tota l’atenció, al Penedès aquesta setmana també hem tingut els ulls posats al pantà de Foix. Una infraestructura que, com a la xarxa ferroviària, se l’ha cuidat ben poc. La dana del juliol passat ja va posar en el punt de mira l’estat de l’embassament, que suposa un perill per a aquelles persones que viuen aigües avall. No pot ser que cada vegada que plou, els veïns de Rocacrespa o Cubelles visquin amb l’ai al cor per si la presa acaba col·lapsant.
Tampoc no hauríem de normalitzar que els hospitals de la vegueria estan caient a trossos; ni les males condicions dels carrers o dels equipaments públics; ni els anys que ha calgut esperar perquè s’arreglin –sembla que serà aviat– les cobertes d’alguns pavellons esportius de Vilafranca del Penedès, plens de goteres.
El dèficit en inversions ens ha portat al carreró sense sortida d’uns serveis d’ínfima qualitat. Si el país fa aigües, no n’hi ha prou amb tapar el forat. Ja és hora de reivindicar infraestructures a l’altura dels catalans.
