Amb ulls de Gaudí

1 de 2

Per entendre el vincle de Gaudí amb el Penedès cal retrocedir als seus orígens. La seva infantesa, marcada per una salut delicada, el va portar a passar llargues temporades a la masia familiar de Riudoms (Baix Camp). Aquell entorn rural, el contacte directe amb la terra i el treball agrícola, van configurar una manera d’observar el món que seria fonamental en la seva trajectòria creativa. Aquesta mirada es reforça també a través de la seva família, vinculada a Vilafranca del Penedès i a l’ofici de calderer. Aquest darrer lligam li va permetre adquirir una habilitat especial per tractar l’espai i el volum mentre ajudava el seu pare i el seu avi a l’obrador familiar.

Més enllà de la seva vinculació familiar, la recerca de nous coneixements va portar Gaudí a Vilafranca del Penedès i a Olesa de Bonesvalls l’any 1880, en el marc d’una visita de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques. Segons el que està documentat, el seu interès es va centrar en els principals edificis de la ciutat: la parròquia de Sant Joan, el convent de Sant Francesc i la Casa de la Vila. En aquest últim a Gaudí li van cridar especialment l’atenció les maces de plata de cerimonial municipal (1672), que precedeixen la comitiva a les processons de la festa major i de les quals en va fer un dibuix. Anys més tard, una segona visita al territori el va portar de nou al Penedès per un encàrrec professional del polític i advocat Manuel Duran i Bas. Gaudí va elaborar dos plànols topogràfics de la finca de can Rossell de la Llena (actual celler Viader), situada entre Gelida i Subirats. En destaca la precisió. Els dos documents s’han restaurat recentment i estan exposats de manera inèdita a la Capella de Sant Pelegrí del Vinseum.

Més enllà d’aquests dos moments documentats, un dels vincles més significatius de Gaudí amb el territori es materialitza al Celler Güell del Garraf, una de les seves obres menys conegudes. En aquest edifici, Gaudí demostra que la seva “nova arquitectura” és plenament adequada per a l’elaboració i criança del vi. L’arquitecte va descobrir nombrosos avantatges en els arcs equilibrats (parabòlics, hiperbòlics i catenaris), ja que eren més resistents, duradors, econòmics i estètics que els clàssics. A més, permetien crear naus àmplies i diàfanes. Una punta de llança seguida pels seus deixebles més avantatjats, com Joan Rubió i Bellver i, especialment, Cèsar Martinell i Brunet. Aquest darrer va portar a la màxima expressió les anomenades “catedrals del vi”, convertint-se en un virtuós en l’ús dels arcs gaudinians d’obra vista al Celler i molí d’oli de Llorenç del Penedès, els Cellers Cooperatius de Sant Jaume dels Domenys, les Cabanyes o de Moja i les Caves Miró de Sant Sadurní d’Anoia. També altres arquitectes modernistes, com Josep Puig i Cadafalch, van incorporar aquestes solucions estructurals en obres emblemàtiques com les Caves Codorníu, el primer gran celler d’escumosos.

A banda, en aquesta construcció Gaudí va deixar una empremta de la seva genialitat, tant en l’estructura que aprofita el vessant muntanyós com en qualsevol detall decoratiu. A l’exposició del Vinseum es pot observar el plànol del projecte de dues cobertes que Eusebi Güell volia construir en una finca de Sitges. Aquest document és especialment rellevant, ja que acaba de constatar l’autoria de Gaudí enmig d’un debat sobre la firma de l’obra, que alguns historiadors atribueixen a Francesc Berenguer i Mestres, un dels deixebles de l’arquitecte modernista.

El Penedès i el Garraf, amb més de 1.000 quilòmetres quadrats de vinyes, penya-segats i mar configuren una idiosincràsia que Gaudí va saber integrar a la seva obra. Sovint es nodria de pedra procedent de pedreres d’Olèrdola, Calafell o Masllorenç, com la coneguda “pedra de Vilafranca” o la “pedra de Calafell”. La pedra del Garraf, extreta del turó de la Falconera i exportada per Eusebi Güell, és present en edificis com el Palau Güell, el Celler Güell, la Casa Milà i, fins i tot en la maçoneria de la fonamentació i el farciment dels paraments exteriors de la Sagrada Família. La Pedrera també es va nodrir de la pedra de Vilafranca, igual que la Sagrada Família en els seus paraments interiors com la capella del Roser.

Un dels altres lligams amb el territori es poden observar a les xemeneies de la Casa Milà, coronades amb trencadís ceràmic i de vidre fet amb fragments d’ampolles de cava de Sant Sadurní d’Anoia, una altra manera enginyosa de reciclar i fer un nou art. Aquesta arquitectura també dialoga amb símbols col·lectius, com els castells. Cèsar Martinell va establir l’analogia, confirmada posteriorment per Yasuo Matsukura, que interpreta les torres de la Sagrada Família com una pinya de pedra en moviment.

El vincle de Gaudí amb el Penedès es consolida també a través de les relacions intel·lectuals i personals que estableix durant la seva formació. A la Universitat de Barcelona i a l’Ateneu Barcelonès, va freqüentar biblioteques i tertúlies on va entrar en contacte amb figures clau del pensament català. En destaca el filòsof Francesc Xavier Llorens i Barba, nascut a Vilafranca del Penedès, que el va ajudar a aprofundir en el sentit comú i en l’observació, dos pilars fonamentals del seu mètode creatiu.

També a l’Ateneu es va relacionar amb els germans Manuel i Pau Milà i Fontanals, tots dos vilafranquins, que el van connectar amb la Renaixença i amb una concepció de l’art allunyada de l’academicisme. No és casual que l’únic article que va escriure Gaudí fos en català i es publiqués al diari “La Renaixensa” l’any 1881. D’entre aquestes influències, destaca especialment la figura de Pau Milà i Fontanals, pare de la pintura catalana romàntica i catedràtic de Teoria de l’Art i Estètica a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. A través de les seves classes, el jove Gaudí va aprofundir en qüestions estètiques i hi va trobar un referent intel·lectual que el va ajudar a defugir de l’academicisme dominant i a seguir el seu instint vital de llibertat creativa, que seria clau en la seva arquitectura.

El cercle es completa amb la figura del bisbe Josep Torras i Bages, natural de les Cabanyes, amic íntim de Gaudí i d’influència decisiva en la seva trajectòria vital i espiritual a través de la seva tasca al Cercle Artístic de Sant Lluc, a la Unió Catalanista i a la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat.

El Penedès amb ulls de Gaudí. El vi i la seva gent és una exposició de caràcter dual, estructurada en dos espais i amb accés lliure i gratuït. D’una banda, a la Capella de Sant Pelegrí del Vinseum s’explora la relació de Gaudí amb el món del vi i el seu procés d’innovació arquitectònica. El recorregut s’endinsa en el seu univers creatiu a través d’obres inèdites i de nous coneixements arrelats al territori que permeten entendre el seu mètode. De l’altra, a l’Espai Cultural Fòrum Berger Balaguer, la mostra posa el focus en els personatges del Penedès que, amb el seu mestratge, van contribuir al desenvolupament del talent i de la tècnica de Gaudí, clau en la construcció d’un mètode arquitectònic revolucionari.

Capella de Sant Pelegrí del Vinseum
Oberta fins al 28 de juny.

De dimarts a divendres de 12 a 14 h i de 16 a 19 h, dissabtes de 10 a 14 h i de 16 a 19 h i diumenges i festius de 10 a 14 h.

Espai Cultural Fòrum Berger Balaguer
Oberta fins al 12 d’abril.

De dimarts a divendres de 17.30 a 20 h i caps de setmana d’11 a 13.30 h i de 17.30 a 20 h.

Pere Jordi Figuerola, cofundador de The Gaudí Reseach Institute i comissari de l’exposició

Per què no se n’ha parlat prou, de la relació de Gaudí amb el Penedès?

Perquè abans de morir, Gaudí ja va ser un personatge oblidat. Oblidat, però molt intel·ligent, perquè va ser capaç de deixar moltíssimes pistes –centenars de maquetes i fotografies– que han permès resseguir les seves passes i recuperar els càlculs per continuar, per exemple, amb les obres de la Sagrada Família.

Va deixar empremta més enllà de Barcelona?

Va deixar la seva petjada a tot arreu. Gaudí va viatjar per França, per les Illes Balears, va arribar fins a Andalusia per la costa i va fer una vintena de viatges pel nord d’Espanya. Sempre, però, fent parada a Madrid. Això s’explica perquè la seva mecenes –a més del comte Güell– era la marquesa de Comillas, que tenia el seu palau a Madrid i sempre havia estat al costat de l’artista. Qui ha parlat obertament del Gaudí més viatger ha estat Dalí, que li va dedicar una biografia molt divertida i molt exhaustiva. A Gaudí visionari, el pintor explica un dels viatges més importants que Gaudí va fer a França. En concret, aquell en què veu per primer cop la catedral de Chartres, que li serví d’inspiració per fer més endavant la Sagrada Família. El Gaudí que va viatjar pel territori no el coneixem, però la realitat és que el va recórrer de dalt a baix.

L’exposició descobreix alguna faceta més de l’artista?

Sí, el Gaudí més arrelat al territori. Quan parlem de la relació de Gaudí amb el món del vi, viatgem fins a la seva infantesa, al mas de Riudoms, a la feina al camp, etcètera. Viure en contacte amb la natura el va portar a observar-la detingudament i a traslladar tot això a l’arquitectura: estructures, formes, colors… La geometria ja existia, però ningú s’havia atrevit a fer-la realitat. Gaudí sí que aposta per aquesta nova arquitectura. Per això és l’arquitecte més important de la història.

Es podria dir que el Penedès va despertar un Gaudí més experimental?

Evidentment. Després de viure molts anys a Barcelona, retrobar-se amb el Penedès li desperta moltes coses: respirar l’aroma de les vinyes i de la terra mullada el fa tornar a la seva infantesa. A més, en aquell moment, Gaudí comença a envoltar-se de molts vilafranquins il·lustres que, tot i ser catedràtics a la Universitat de Barcelona, eren lliurepensadors.

?

Un dels més influents és Pau Milà i Fontanals. Quan el coneix, Gaudí deixa d’anar a les seves classes de càlcul, estructura i arquitectura, i les canvia per les classes que Pau Milà fa fora de la universitat. El motiu és que, en aquell moment, Pau Milà anima els seus alumnes a trencar amb l’estètica dels seus llibres decimonònics. Això, per Gaudí, que ja veia el futur en tres dimensions, va ser un punt d’inflexió. Pau Milà i Fontanals és el catedràtic que l’anima a pensar lliurement i a tirar endavant una idea trencadora sense por.

Hi ha qui relaciona les catedrals del vi a Cèsar Martinell, però aquesta exposició constata que el seu creador va ser, en realitat, Gaudí.

Gaudí crea el que ell anomena arcs equilibrats, una nova arquitectura, totalment diàfana, que permet disposar d’espais molt més grans i favorables per fer totes les etapes de producció del vi. Tothom sabia que Cèsar Martinell era un dels deixebles més benamats de Gaudí, però abans, Puig i Cadafalch ja va fer els primers arcs –els de Codorniu. Ara bé, uns dels constructors de Gaudí explica en una gravació feta abans de morir que, mentre Gaudí feia aquests arcs a la Casa Milà, Puig i Cadafalch va demanar als germans Batlló els secrets dels seus arcs (riu). Tots els grans arquitectes dels últims anys han lloat Gaudí, tot i que alguns ho hagin fet amb la boca petita.

L’exposició posa el focus en el Celler Güell. Per què?

Perquè és l’obra d’un geni. L’edifici actual, el que fa Gaudí, és una autèntica meravella. Tot i que en un primer moment Gaudí deixa l’obra en mans de Francesc Berenguer, l’acaba tirant a terra perquè no li agrada el resultat. Segurament, per això, alguns li han atribuït aquesta obra a Berenguer. Però no ens enganyem. Berenguer era un gran ajudant de Gaudí, però no era arquitecte. I era del tot impossible que, amb vint-i-nou anys, fes el càlcul d’estructures que requeria aquesta obra. Als anys seixanta es constata tècnicament l’autoria del celler, però hi ha testimonis del 1900 que expliquen que el celler va ser construït per Gaudí i que, cinc anys després de fer-lo, ja estava a ple rendiment.

Aquest projecte expositiu canviarà la manera de concebre Gaudí?

No, però ens permetrà conèixer una identitat pròpia. Aquest projecte va néixer fa quinze anys, però amb la troballa d’aquests plànols originals tot s’ha accelerat. El plànol de Sitges estava plegat amb el seu expedient des de l’any 1895. Restaurar-lo ha estat una feinada, però per fi els hem pogut posar a disposició de la societat. Segurament, cap persona tornarà a ser capaç de fer això, per molts aniversaris de Gaudí que se celebrin.