No cregueu en res simplement perquè ho digui la tradició,
ni tan sols encara que moltes generacions de persones
nascudes en molts llocs hagin cregut en això durant molts segles.
No cregueu en res pel simple fet
que molts ho creguin o fingeixin que ho creuen.
No cregueu en el que la vostra pròpia imaginació us proposa
caient en el parany de pensar que Déu us inspira.
Creieu únicament en el que vosaltres mateixos heu experimentat,
verificat i acceptat després de sotmetre-ho
al dictamen de la raó i a la veu de la consciència.
Buda
Començo, estimat lector, un cicle de dos articles on anar a la contra serà l’eix fonamental (coses del carnaval, suposo). I és que avui dia sembla que tot ha de ser com marca la societat, com si no hi hagués un ventall enorme de societats dins d’ella. En educació passa el mateix. Sento companys de professió que diuen que això s’ha de fer així perquè així s’ha fet sempre. O al contrari, s’ha de fer diferent perquè sempre s’ha fet així, i el fet de fer-ho li treu la categoria d’innovador i trencador, com si això fos sinònim d’èxit educatiu o d’aprenentatge. Com pot comprovar, les visions anteriors són pols oposats en el que és pedagògic, però cares d’una mateixa moneda en l’actitud vers a la responsabilitat davant d’aquesta meravellosa i complicadíssima professió.
Tornant a les paraules de Buda, crec que és d’obligat compliment preguntar-se on som, tant les persones que estem compromeses amb l’educació com les persones que la reben, passant, evidentment, per les persones que dicten les polítiques educatives. Certament, les paraules de la cita que encapçala l’article són inspiradores i perennes. Podrien haver estat escrites ahir mateix i ens conviden a pensar que no hauríem de fer el que fem simplement perquè la tradició ha esdevingut costum. Tampoc ho hauríem de fer perquè molts (sobretot gurús d’Instagram o d’un bonisme educatiu imperant en aules, discursos i lleis) ens diuen que les hem de fer així perquè és innovador i perquè, en cas de fer el contrari, seria tradicional i, per definició, antipedagògic. Més perillós encara seria fer-les perquè la nostra intuïció ens ho diu, com una mena de veueta intel·ligent amb consciència pròpia provinent de no sé on i que sap què està bé i què està malament.
Simplement (això de simple és ironia perquè és immensament difícil), les hauríem de fer gràcies a un conjunt polièdric d’accions en les quals intervenen totes les anteriors, encara que no totes amb el mateix pes ni importància. Pensar el que fem, com ho fem i per què ho fem és la peça clau del trencaclosques. I només ho podrem fer amb una barreja d’experiència, coneixement i, evidentment, de molta reflexió. La metodologia de l’assaig-error hauria d’estar prohibida en educació, i això només es pot aconseguir amb una bona formació teòrica abans de la vida laboral i, sobretot, després. És com si un metge no sabés quina incisió fer en una operació a cor obert, o un TEDAX no saber quin cable tallar per desarmar una bomba. En definitiva, un perill que, mai millor dit, ens pot fer saltar a tots pels aires.
